Fa pocs dies llegíem la notícia del tancament de La Manduca, un negoci de tota la vida a Andorra la Vella. No és només el final d’un establiment. És una història que es repeteix cada vegada amb més freqüència al nostre país. Una història que parla d’edat, però sobretot de lloguers inassumibles.

La propietària, amb setanta-sis anys, havia treballat tota la vida al costat del seu pare. Un projecte familiar, arrelat al territori, amb productes delicatessen i locals i amb una relació directa amb els clients. Però quan l’edifici es ven i el nou propietari apuja el lloguer fins a un punt impossible, el negoci deixa de ser viable. I així, una vegada més, veiem com el problema de l’habitatge no només expulsa veïns, sinó també comerços.

No és un cas aïllat. Fa uns mesos, al mateix entorn, també va tancar un restaurant amb una proposta gastronòmica basada en producte de quilòmetre zero i proximitat. Les raons poden ser diverses sí, però el context és el mateix: augment de costos, canvi de model econòmic i dificultats creixents per a la restauració i el comerç local. Aquesta realitat s’està repetint en molts barris del país.

M'agradaria fer consciència perquè ens queixem sovint de l'augment de franquícies per la inversió estrangera i de la desaparició del comerç local. Però potser cal fer una reflexió més profunda. 

Quin paper hi tenim nosaltres com a consumidors? 

Quan escollim grans cadenes i prioritzem preus o comoditat, també estem reforçant un model que encareix els lloguers i desplaça cap al tancament els negocis de proximitat. Cada decisió de consum és també una decisió de país i cada tancament és una pèrdua de memòria col·lectiva, de proximitat i d’identitat. Però també és un símptoma clar d’un model econòmic que està transformant Andorra.

“Si no actuem, el risc és clar: carrers plens de marques globals, habitatges buits o especulatius i una població cada vegada més desconnectada del territori”

Ens acostem als 90.000 habitants i, en paral·lel, els preus del lloguer han crescut de manera sostinguda durant els darrers anys. Cada vegada és més difícil trobar habitatge, però també mantenir una activitat econòmica. Els locals comercials segueixen la mateixa dinàmica especulativa que el mercat residencial. Quan la inversió immobiliària es converteix en prioritat, el teixit local queda en segon pla.

Aquesta contradicció ens hauria de fer reflexionar de quin model de creixement volem. Un model basat només en l’augment de població, la inversió i el turisme, o un model equilibrat que també protegeixi la qualitat de vida dels residents i l’economia de proximitat?

Hi ha un altre element preocupant: La resignació.

Parlant per telèfon amb una amiga propera em va comentar que el que està succeint continuarà igual.

Cada vegada més persones assumeixen que els lloguers només poden pujar, que no hi ha solució i que el futur serà inevitablement més car i precari. Aquesta normalització del problema és, probablement, el risc més gran. Perquè quan una societat deixa de creure que el canvi és possible, deixa també d’exigir-lo.

També en el turisme hi ha contradiccions. Molts residents han deixat de poder gaudir del seu propi país. Activitats que formen part de la nostra identitat, com esquiar, són sovint més accessibles per a visitants que per a qui viu i treballa aquí. Les ofertes i els descomptes prioritzen el visitant, mentre el resident veu reduït el seu poder adquisitiu i la seva qualitat de vida.

Aquest model genera una pregunta de fons, estem construint un país per viure-hi o un país per consumir-lo?

El tancament de negocis com La Manduca o restaurants de proximitat ens hauria d’interpel·lar.

No és només una qüestió econòmica. És una qüestió de cohesió social, de dret a la ciutat, d’identitat i de futur.

Si no actuem, el risc és clar: carrers plens de marques globals, habitatges buits o especulatius i una població cada vegada més desconnectada del territori.

Encara hi som a temps. Les polítiques públiques han de protegir el comerç local, regular els lloguers i garantir que el creixement econòmic no es faci a costa de la gent que viu i treballa aquí. Però també nosaltres, com a ciutadans, podem decidir quin model volem reforçar amb les nostres accions quotidianes.

Perquè quan tanquen els comerços de barri, també perdem país.