Quan una vida s’apaga en circumstàncies tràgiques com el suïcidi, cal aturar-nos i mirar més enllà del dolor individual. Sovint, darrere d’aquests fets hi ha un patiment silenciat per la precarietat, la manca d’habitatge digne i l’angoixa quotidiana que això genera. No és només un drama personal: és una ferida social que ens interpel·la com a país i com a comunitat.

La salut mental no es pot entendre aïlladament. Quan una persona no té accés a un habitatge digne, estable i assequible, està condemnada a viure sota un estrès constant, una inseguretat que desmunta la seva capacitat per fer front a les adversitats. Quan la burocràcia, la falta de recursos i la solitud s’uneixen, el patiment s’amplifica. Molts i moltes acaben en un carreró sense sortida, i massa sovint, l’única sortida sembla ser el suïcidi.

Fa uns anys, aquesta realitat em va colpir de forma molt personal amb la pèrdua d’un ésser estimat. Va ser un moment molt dur, però també un punt d’inflexió que em va portar a implicar-me activament i col·lectivament per evitar que altres persones haguessin de viure el mateix. Per aquest motiu vaig ajudar col·lectivament a impulsar la creació de la Coordinadora per un Habitatge Digne, un espai que va unir veus i energies contra l’especulació i la precarietat, però també per generar solidaritat i suport mutu.

Amb el temps, i després de moltes converses, vaig presentar uns estatuts per formalitzar la Coordinadora i constituir un sindicat ciutadà, amb l’objectiu de lluitar amb més força i participar en les taules de negociació oficials. Aquesta proposta, evidentment, era també una qüestió personal. No va ser fàcil d’encaixar dins del grup i, per respecte a l’esperit col·lectiu, vaig optar per continuar la lluita des d’un altre espai, amb el mateix compromís.

És en aquest context que, des del Partit Socialdemòcrata, se’m va fer una crida clara: portar aquesta lluita i aquesta veu a un altre nivell. Em van convidar a sumar-me al projecte polític des del seu espai de treball col·lectiu, per defensar el dret a l’habitatge des d’una responsabilitat institucional. Va ser una decisió difícil, però coherent amb el camí que ja havia iniciat amb la mateixa convicció de sempre: que ningú hagi de viure el que jo he viscut, que ningú es quedi enrere.

“Quan una persona no té accés a un habitatge digne, estable i assequible, està condemnada a viure sota un estrès constant, una inseguretat que desmunta la seva capacitat per fer front a les adversitats”

Aquesta experiència m’ha portat a impulsar una iniciativa molt concreta: establir un protocol d’acompanyament per a famílies i persones afectades per una mort traumàtica per suïcidi. Un protocol que garanteixi, de forma ràpida i clara, accés a suport psicològic, orientació documental en les gestions administratives i acompanyament institucional. Massa sovint, aquestes famílies es troben soles, perdudes en un laberint burocràtic que només agreuja el dolor. Aquesta iniciativa és urgent i necessària, perquè darrere d’una tragèdia hi ha vides que cal protegir i un teixit social que cal cuidar.

Mentrestant, la crisi de l’habitatge a Andorra continua agreujant-se. Els preus dels lloguers són prohibitius, les promocions públiques són insuficients i sovint inadequades, i moltes famílies es veuen obligades a viure en condicions precàries o a emigrar perquè no poden accedir a una vida digna.

Aquesta és la realitat que viu la classe treballadora d’aquest país: persones que dia a dia treballen per fer possible el benestar col·lectiu, però que en molts casos queden atrapades en una espiral de precarietat i exclusió social. Se’ns demana resistir, aguantar, pagar i callar. Però aquesta situació és insostenible i té conseqüències molt greus, que afecten tant la salut física com la mental.

No podem continuar acceptant que l’accés a l’habitatge sigui un privilegi i no un dret universal. No podem permetre que la desesperació i la precarietat es normalitzin en la nostra societat. És hora d’alçar la veu, de trencar el silenci i de posar en el centre la dignitat de totes i tots.

L’habitatge és vida. I la vida digna és un dret que ens pertany a totes i tots.