Trobar un restaurant amb postres tradicionals i preus sense un marge de benefici del 500% s’ha convertit gairebé en missió impossible. De portes enfora semblen locals normals i corrents, però en realitat són com un termòmetre de mercuri, les pilotes Nivea o una enciclopèdia de dotze volums: existeixen, però tothom s’ha acostumat a viure com si no hi fossin.
La ‘nata amb nous i mel’ el ‘pijama’, el ‘flam de la casa’ la ‘fruita del temps’ el ‘músic’ són espècies en vies d’extinció i han anat sent substituïdes pel ´lemon Pie’ el ‘cheescake’, el ‘carpaccio de pinya’ o el ‘pastís red velvet’ i amb uns preus que acostumen a començar a partir dels sis euros, cosa que obliga a demanar un crèdit al banc o a iniciar una campanya de micromecenatge.
A més, cal tenir en compte que les racions han anat decreixent, amb la qual cosa no és bona idea haver-les de compartir amb la teva parella com en aquella mítica escena de Joey a ‘Friends’. Ens queden els restaurants de carretera i els de tota la vida on ens atrinxerem en el flam amb nata, amb la crema i el préssec amb almívar, on comprem allà el dècim de loteria de Nadal i que mirem la televisió en comptes del telèfon mòbil.
“Aquests locals són un buit en el temps, un lloc perdut, una terra de ningú”
Aquests locals són un buit en el temps, un lloc perdut, una terra de ningú entre el punt de sortida i el d’arribada, un forat al mig de la nit en el que esperem que el cambrer ens reciti tota la carta de postres per contestar-li amb un lacònic: “un pijama”. Cada enunciat provoca el mateix plaer que sentir un sonet de Joan Salvat-Papasseit a ‘El Poema de la rosa als llavis’.
I si la carta escrita es queda a la taula té la mateixa bellesa hipnòtica com la de la bossa empesa pel vent a ‘American Beauty’. Però les coses estan canviant. I molt. A la darrera parada en un restaurant de carretera l’opció de postres va ser un ‘brownie’. Un cop servit va resultar ser un pa de pessic amb xocolata i ametlles. El de tota la vida. Però a set euros.