La moda de fer esport i d’estar en possessió d’un cos escultural han generat l’aparició de tot un seguit de productes, alguns suposadament miraculosos que semblen perpetrats per cunyats de la branca dietista-nutricionista. A les botigues s’exhibeixen pots enormes amb noms com ‘Serious Mass’, ‘Muscle Bomb’ o ‘Monster Matrix’.
Semblen recipients de pinso destinats més a alimentar l’ossa panda gegant Jia Jia que un ésser humà. Sort que en aplicació de l’economia circular els envasos, després, es poden reciclar com a tamborets o com a instrument per al percussionista Israel Suárez ‘El Piraña’ o pel malaurat Xavi Turull d'Ojos de Brujo i Kejaleo. Veient tots aquests productes exposats en un aparador, se’t queda la mateixa cara que a aquell francès que esmentava l’escriptor Iñaki Uriarte en els seus ‘Diaris’ quan va veure, per primera vegada, el mar: “Tanta quantitat d’aigua és indecent”.
La recerca del producte ideal està a mig camí entre la del Sant Grial i la poció màgica d’Àsterix per a aquesta raça especial, amb un cos amb forma de croissant perquè no exerciten mai les cames, que dinen al gimnàs tàpers d’arròs blanc vaporitzat a la zona bar, on no falten màquines de begudes, taules i cadires, un microones i una bàscula digital per pesar el pollastre bullit. L’arròs, el porten pesat de casa i sense salsa. Si poden, no deixen passar l’oportunitat de beure, per berenar uns batuts de proteïnes, als vestidors, mentre conversen amb altres professionals del múscul amb les calories clares. Mentre la resta de clients del gimnàs pensem en aquella frase de l’escriptor i advocat argentí Ricardo Strafacce: "‘Si no sos Proust, no me cuentes tu merienda".