Darrere del debat tècnic sobre la sostenibilitat del sistema de benestar, s’amaga una decisió política clau: reforçar el model públic o obrir la porta a la privatització imposada.

Fa uns dies vaig assistir a una xerrada sobre pensions oferida per l’assessor Ignacio Zubiri, catedràtic d’Hisenda Pública per la Universitat del País Basc i expert en finances públiques.

Però més enllà de les dades i totes les projeccions, el que realment hi havia sobre la taula era una pregunta molt més profunda: quin model volem de benestar per al futur?

Se’ns parla de sostenibilitat, de dèficits zero –no dèficits futurs– i de la necessitat d’adaptar el sistema. Però el que no sempre s’explica és d’on venim.

Perquè aquí, cal dir-ho clar, el sistema també ha estat mal gestionat. No estem parlant d’errors menors. Estem parlant d’un fons de pensions que va perdre prop de 48 milions d’euros per operacions fraudulentes i una gestió absolutament irresponsable. Uns diners que no s’han recuperat mai.

I no és només passat això. En anys més recents, hem vist errors greus de control dins de la mateixa CASS. Errors com ara casos de diners sostrets que arriben als 476.000 euros o pagaments milionaris equivocats que evidencien mancances en la gestió i supervisió del sistema.

Davant d’això, la pregunta és inevitable: qui ha assumit responsabilitats reals?

“Les pensions no són un producte financer. No són un negoci. Són un dret, igual que l’habitatge. I mireu com estem. Defensar-les és decidir quin país volem ser”

Perquè no ens han fallat les pensions públiques; han fallat els qui les havien de protegir. I el que faríem com qualsevol gestor que fa malament la seva feina és canviar; però aquí: ni responsabilitats ni canvis.

La setmana passada, després de la xerrada, un home va intervenir explicant la seva experiència personal. Va ser una aportació senzilla però molt reveladora perquè posava cara i realitat a tot allò que sovint es queda en la teoria. I tornava a evidenciar el mateix: quan el sistema falla, qui ho paga sempre és la ciutadania.

I malgrat tot això, el relat que se’ns planteja és un altre: que el sistema públic no és suficient i que cal obrir la porta a mecanismes privats imposats (ja existents per part de companyies privades...).

La pregunta és clara, doncs: estem solucionant el problema o estem aprofitant el problema per canviar el model?

Quan es parla de ‘complementar’ amb sistemes privats, el que s’està fent és traslladar el risc a les persones. El sistema públic garanteix drets. El sistema privat depèn de la capacitat individual. El ric serà més ric i el pobre serà més pobre i ja sabem quin model de país ens estan deixant (només cal mirar al nostre voltant…). Això té conseqüències molt clares: qui no pot estalviar o no té un sou que li ho permeti, queda fora. I això és desigualtat estructural.

No tothom pot planificar el seu futur amb les mateixes condicions. I si aquest és el camí, acabarem amb un sistema de pensions a dues velocitats i la barrera més accelerada entre risc i pobres, és a dir, amb un país únicament de rics, un país únicament per ells.

El que veiem no és casual, a més. És una dinàmica coneguda: primer es permet la mala gestió, després es genera desconfiança i, finalment, es presenta la privatització com a única sortida.

Això no és inevitable. És una decisió.

Les pensions no són un producte financer. No són un negoci. Són un dret, igual que l’habitatge. I mireu com estem. Defensar-les és decidir quin país volem ser.

Perquè, al final, el debat no és tècnic: és decidir si volem drets o mercat.