Fa poc més d’un any, Javier Milei es proclamava guanyador de les eleccions argentines contra tots els pronòstics. Milei, un outsider molt allunyat del tradicional establishment polític argentí, ferm defensor de la poc ortodoxa escola austríaca, va assolir representació a la cambra de diputats de l’Argentina on, juntament amb les tertúlies on era habitual, havia guanyat certa notorietat. Aquesta notorietat es basava en una praxi gens convencional tant en les formes com en el fons d’allò que defensava, on era capaç de plasmar conceptes econòmics molt complexos en tertúlies amb un nivell estàndard, tot combinat amb un estil vehement que, malgrat que provoqui cert rebuig, és ja inherent a la seva persona.

“En definitiva, encara queden tres anys de legislatura, i en aquest primer ha tractat les primeres fases del seu pla. Milei probablement sigui un dels actors més rellevants en matèria econòmica els propers anys i ofereixi base empírica sobre les implicacions, límits i funcions de la política fiscal i monetària. No crec equivocar-me si aquest seguit de mesures assentaran un precedent i, conseqüentment, sigui un punt de partida per una generació de responsables econòmics a l’hora de prendre decisions rellevants, sigui en una direcció o en l’altra”

Després d’un any de gestió, aquestes formes han passat a un segon pla, per un seguit d’accions basades en una gestió molt premeditada i amb cert coneixement de causa. Quedi clar que l’anàlisi s’acota estrictament a l’Argentina i a les seves condicions intrínseques, sense entrar a valorar que pugui tenir els mateixos efectes en un altre país. En qualsevol cas, en un sol any ha realitzat l’ajust macroeconòmic més important de la història econòmica recent de l’Argentina. A grans trets, Milei hereta un país on els successius governs peronistes incorrien en dèficits fiscals primaris constants i que, amb la connivència del banc central, monetitzaven aquest dèficit a través d’emissió monetària. Aquests fets han tingut conseqüències com defaults del deute, una profunda depreciació del peso i altes taxes d’inflació, d’entre moltes altres.

Segons paraules del mandatari, si es mantenia la inflació intermensual a nivells molt superiors del 20%, el 2024 s’experimentaria una hiperinflació i, amb uns tipus superiors al 100%, que remunerarien els passius del banc central per no fugir del peso, generarien molta més emissió recolzada en “mals actius”, ergo més inflació. També es va trobar amb el repte de la bretxa canviària, on el tipus de canvi oficial desincentivava profundament les exportacions, ja que els dòlars dels exportadors s’havien de canviar a un tipus molt inferior del de mercat, alhora que esgotava les reserves del banc central -que en aquests exercicis eren negatives-, fet donava menys marge per protegir la divisa i complir amb les obligacions denominades en moneda estrangera.

Milei, res més arribar, deprecia el tipus oficial de 370 a 800 i manté un crawling peg, és a dir, una taxa de depreciació del peso respecte al dòlar del 2% mensual, per anar atansant-se al dòlar blue, el tipus de canvi del mercat “informal”. Alhora, comença un ajust de la despesa pública d’un 26% del producte nacional, amb la finalitat d’assolir superàvit tant en el primari, com en el del banc central, el denominat “quasifiscal”, i tot això reduint la base monetària ampliada, un altre fet inèdit. Aquest ajust provoca un superàvit primari ponderat tot l’any, que en última instància ha provocat una disminució del denominat risc país, que és el diferencial amb el títol de deute americà a deu anys que es considera risc zero, dels 2.700 a uns 580 punts bàsics. Aquests fets refermen la confiança dels pagaments de les obligacions de l’Estat argentí. Per posar un exemple, recentment el banc central ha tancat una operació repo de mil milions de dòlars amb un tipus del 8,8%, on fent el diferencial ens deixa una prima de risc de poc més de 400 punts.

Tot plegat ha tingut diverses conseqüències. S’experimenten fins al juny símptomes de recessió i un augment significatiu de la pobresa. La qüestió és que Milei va anticipar els efectes, dient que l’ajust seria dur en un principi, on de certa manera es denota que, fins i tot qüestions poc populars poden tenir bona rebuda en circumstàncies de desesperació d’una població profundament empobrida. Però les dades es reverteixen el segon semestre del 2024, on l’índex de producció industrial ha invertit la seva tendència i, segons diverses fonts, les taxes de pobresa han tancat l’exercici en dades millors que les que el van iniciar. A més, es tanca amb una inflació intermensual del 2,7% i d’un 1,4% pels preus majoristes, amb la bretxa canviària pràcticament a zero i alhora, s’ha modificat el crawling peg del 2 a l’1%, el que altera expectatives cap a una baixa inflació. Afegit a això, s’ha sanejat de forma notable el balanç del banc central, de l’ordre de 23.000 milions de dòlars, i s’han eliminat una immensitat de barreres aranzelàries com gran part del denominat impost país, remant a contracorrent del desgavell mercantilista que impera arreu.

Malgrat tot, Milei enfronta diversos reptes a partir d’ara. Per una banda, aixecar les restriccions de capital podria generar un atac especulatiu contra el peso, fet que podria accelerar-ne la depreciació i complicar la situació, alhora que ha d’afrontar la seva gran promesa de dolaritzar l’economia argentina, fet que podria esvair tot dubte que un govern futur pugui desfer tot l’aconseguit, i seguir per tant el camí que estats com l’Equador o El Salvador ja van adoptar dins de les seves casuístiques. Per altra banda, no tenint en compte l’aspecte purament econòmic de l’exposat, Milei hauria de tenir cura amb determinades aliances que poc tenen a veure amb la naturalesa del que diu ser el seu pensament i desviar-se d’alguns discursos que dubtosament pertanyin al liberalisme com a filosofia política.

En definitiva, encara queden tres anys de legislatura, i en aquest primer ha tractat les primeres fases del seu pla. Milei probablement sigui un dels actors més rellevants en matèria econòmica els propers anys i ofereixi base empírica sobre les implicacions, límits i funcions de la política fiscal i monetària. No crec equivocar-me si aquest seguit de mesures assentaran un precedent i, conseqüentment, sigui un punt de partida per una generació de responsables econòmics a l’hora de prendre decisions rellevants, sigui en una direcció o en l’altra.