Andorra és una subhasta. Caminant pels carrers, ja no se sent el riu que ara baixa carregat amb el desglaç. Només es nota com dringuen els diners estrangers que cauen sobre el país com una pluja àcida per comprar, per especular i per multiplicar guanys, mentre la vida dels que l’han fet créixer es destrueix.
Hi ha edificis sencers convertits en lingots d’or verticals com si fos la reserva de Fort Knox, a Kentucky. Una vida de lletjor i amuntegament val, pel cap baix, 1.500 euros. Els anuncis immobiliaris semblen escrits per Stephen King o per Florentino Pérez perquè són terrorífics. Proposen un acollidor estudi i en realitat és una cuina oberta enganxada al llit, un lavabo i vàter a un metre del capçal i una finestra que dona a un mur de formigó.
“Viure aquí i dignament s’ha convertit en un luxe i no en un dret”
No són pisos, són nínxols i encara que tinguin una finestra amb vistes al carrer, mai hi veureu un poeta escrivint un poema perquè l’habitatge és, senzillament, un actiu financer. Tres quartes parts de la nòmina entregades al Déu immobiliari per tenir el dret elemental (i constitucional) a dormir sota un sostre. El Déu s’enriqueix cada dia més mentre la vida de moltes persones es va empobrint dia a dia, amb l’espasa de Dàmocles al cap de quedar-se sense habitatge per una pujada vertiginosa, i no precisament de l’ascensor.
Gent expulsada o vivint cada cop més lluny del país perquè fer-ho aquí i dignament s’ha convertit en un luxe i no en un dret. Quan l’habitatge s’ha transformat en un privilegi és demostra que les coses s’han fet fatal i els seus autors s’ho miren amb una barreja de prepotència i de cinisme, amb una cara tan dura com la paret de les seves cases, que no és precisament de Pladur i que separa les seves vides de la realitat.