Aquests últims mesos han deixat al descobert una realitat que fa anys que molts catalans denunciem, el motor s’ha cremat, l’estat espanyol arrossega un dèficit estructural d’inversió que ja no es pot dissimular. El col·lapse recurrent de la xarxa ferroviària espanyola, les incidències constants a Rodalies, els retards crònics a la llarga distància i la manca d’inversió en infraestructures bàsiques són només la punta de l’iceberg d’un model esgotat.

A Catalunya la independència ja no només és ben vista pels nacionalistes. Els usuaris de Rodalies, per exemple, ja entenen que sense dèficit fiscal i una gestió catalana, com la de Ferrocarrils de la Generalitat, com a mínim podrien arribar en tren a la feina.

El nostre país és un dels territoris més perjudicats per la mala gestió de Madrid, i el més trist és que no ho som per manca de capacitat productiva sinó per una qüestió política, estructural; l’espoli fiscal.

Espanya condemna als catalans a viure amb menys trens dels necessaris, amb carreteres saturades, hospitals tensionats, escoles amb pocs recursos i projectes estratègics que eternament queden ajornats. L’espoli és un llast que impedeix a Catalunya competir en igualtat de condicions amb regions d’Europa de potencial similar, i ens cal ja la comprensió de tots els andorrans.

“Fa masses anys que presentem el debat sobre el futur de Catalunya des d’una perspectiva identitària, però és hora de fer evident el que els números diuen per si sols, que també és una qüestió d’eficiència i benestar”

Cada cop més gent sap que si aquests recursos es quedessin a Catalunya, la transformació seria immediata. La xarxa ferroviària es renovaria en pocs anys, es transformarien infraestructures clau i s’acabaria millorant l’estat del benestar dels catalans sense haver d’incrementar la pressió fiscal, i això ja no és una qüestió ideològica.

Per a molts catalans la independència ja no és un somni o il·lusió romàntica, és per a tots els habitats una necessitat pràctica. Ja ho he dit en algun altre article, la llibertat de la nació catalana no tracta d’aixecar fronteres, tractarà d’aixecar infraestructures dignes, de gestionar recursos propis, de treballar amb eficiència i responsabilitat.

Per als andorrans aquesta situació pot semblar, actualment, irrellevant i llunyana, però indirectament afecta a tots els habitants del país dels Pirineus. Si des de Catalunya no s’estimula l’entesa i la connexió per a que Andorra miri al sud, els andorrans acabaran mirant cap al nord i faran més relació amb França que amb Catalunya, una possible realitat que cal evitar.

Crec que és fàcil empatitzar amb els catalans quan fem un simple exercici ràpid. Imaginem, per un instant, que Andorra formés part d’un estat més gran, el Principat de Catalunya. Imaginem que el país aportés una de les rendes per càpita més altes del territori, però que les seves carreteres fossin precàries, les connexions amb bus problemàtiques, les línies elèctriques antigues i les connexions a internet inestables. Que des de Barcelona es prometés sempre inversions en infraestructures que mai arriben... Com se sentirien els andorrans si cada any enviessin una part important de la seva riquesa a Barcelona, i aquesta mai tornés al Pirineu? Com es reaccionaria des d’Andorra si el seu desenvolupament depengués de decisions preses lluny del territori i sense tenir en compte les seves necessitats?

Doncs aquesta és la situació de Catalunya dins l’estat espanyol. Un territori emprenedor i productiu que veu com es degraden les seves infraestructures al mateix temps que marxen els seus recursos.

Fa masses anys que presentem el debat sobre el futur de Catalunya des d’una perspectiva identitària, però és hora de fer evident el que els números diuen per si sols, que també és una qüestió d’eficiència i benestar.