Ens hem llevat amb la notícia que Pakistan i Afganistan han entrat oficialment en conflicte bèl·lic. Feia dies que la tensió anava en augment a la frontera, amb intercanvis de trets puntuals, però la declaració de “guerra oberta” per part del ministre de defensa pakistanès marca un abans i un després... El que fins ara podia semblar una escalada més dins d’una relació històricament complicada s’ha convertit en un enfrontament directe entre dos Estats que pot comportar a un conflicte més gran si estats terces s’hi fiquen (que sempre si acaben ficant…).

Aquest episodi de violència no neix del no-res. Des del retorn dels talibans al poder, la desconfiança mútua ha anat creixent. Islamabad acusa grups insurgents d’operar des de territori afganès, mentre que el govern talibà denuncia violacions de la seva sobirania i bombardejos injustificats. La frontera de facto (la disputada Línia Durand, una de les fronteres més perilloses del món) ha estat durant dècades un focus constant de fricció en discussions de sobirania. Ara, però, la situació ha fet un salt qualitatiu molt important, ja que no parlem només de topades locals a la frontera, sinó d’atacs reconeguts oficialment i d’una retòrica clarament bèl·lica que no pinta bé.

“Si el conflicte s’allarga o s’intensifica, podria atreure els suports externs, generar nous fluxos de refugiats i alterar equilibris regionals molt fràgils”

El problema és que el Pakistan no afronta aquest conflicte en solitari ni en un context estable. El país té diversos fronts oberts, i un dels més sensibles continua sent Caixmir, en disputa amb Índia i Xina des de fa dècades. En un escenari en què tres potències nuclears mantenen tensions cròniques i qualsevol desestabilització addicional incrementa el risc d’una escalada regional de gran abast… Parlar d’una possible guerra mundial pot semblar exagerat. Però s’ha de tenir present que el Pakistan és una potència nuclear. L’Índia i la Xina també. Aquí, l’Afganistan ocupa una posició geoestratègica clau entre l’Àsia central, l’Iran i el subcontinent indi. Si el conflicte s’allarga o s’intensifica, podria atreure els suports externs, generar nous fluxos de refugiats i alterar equilibris regionals molt fràgils.

Personalment, crec que si mai esclata una tercera guerra mundial, un dels escenaris més probables serà Caixmir, pel seu pes geopolític i per la tensió constant entre tres potències nuclear a les que no els importa entrar en guerra.

Més enllà de les xifres de morts i ferits el més preocupant és la normalització del llenguatge de guerra a Àsia. Quan els governs assumeixen obertament que estan en guerra, l’espai polític per a la desescalada es redueix dràsticament. Això no és només un conflicte bilateral. És un símptoma d’un ordre internacional cada vegada més tens, on disputes locals poden convertir-se ràpidament en crisis d’abast global. Potser la pregunta no és qui ha disparat primer, sinó fins on pot arribar aquesta espiral abans que les conseqüències siguin irreversibles.