“Queda prohibida la censura prèvia o qualsevol altre mitjà de control ideològic per part dels poders públics”, això és el que diu taxativament l’article 12, al capítol III del Títol II (Drets i llibertats) de la nostra Constitució. No hi ha matisos, ni subterfugis, ni “maternalismes protectors” per incomplir aquest mandat; l’article 39 de la norma suprema ho precisa: “els drets i llibertats reconeguts en els capítols III i IV del present Títol vinculen immediatament els poders públics a títol de dret directament aplicable. El seu contingut no pot ésser limitat per la llei i és protegit pels Tribunals” (article 39).
Però el passat dijous 22 de maig, la cònsol major de la parròquia d’Escaldes-Engordany va considerar que la Constitució no és per ella, sinó pels demès, va “tirar pel dret” i va despenjar una de les obres exposades a l’exposició itinerant del Museu de l’Art Prohibit que havia organitzat un dels departaments del comú.
La decisió temerària, infundada i capriciosa de Rosa Gili no es va aturar aquí, va continuar amb la pressió del seu personal de confiança sobre periodistes i mitjans de comunicació per silenciar els fets.
Fa més de 135 anys, en una carta al bisbe Mandell Creighton, lord Acton va escriure aquella frase famosa: “tot poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”.
El sistema electoral andorrà, privilegiant la “governabilitat”, afavoreix la temptació absolutista dels manaires; el Reglament d’organització i funcionament dels comuns atorga al cònsol major uns poders personals que ja són exagerats; tanmateix, alguns interpreten que poden anar més enllà – fins i tot desvinculant-se del que mana la Constitució- i cauen directament en l’il·legal abús d’autoritat.
“És una ‘alcaldada’ molt greu, una desviació de poder, una decisió arbitrària d’una autoritat que s’extralimita i fa ús indegut del seu poder”
L’article 10 g) del Reglament d’organització dels comuns atorga la competència al cònsol major d’“adoptar personalment i sota la seva responsabilitat, en el cas de catàstrofe o d’infortunis públics o de greu perill d’aquests, les mesures necessàries i adequades, i donar-ne compte al ple del Consell de Comú en la propera sessió que se celebri”.
Evidentment, cap dels supòsits d’aquest article justifica atemptar contra un dret fonamental, ni executar l’acció unilateral com la de despenjar una obra d’art en una exposició; és una ‘alcaldada’ molt greu, una desviació de poder, una decisió arbitrària d’una autoritat que s’extralimita i fa ús indegut del seu poder.
El comportament de la senyora Gili no va ser ni ètic, ni estètic, ni legal. Corria l’estiu de 1965, en plena dictadura franquista; el catedràtic de literatura José Maria Valverde, en solidaritat amb els catedràtics Aranguren, Tierno Galván i Garcia Calvo, separats de la docència per les autoritats acadèmiques de la dictadura, es va retratar vestit amb la toga acadèmica al costat de la pissarra on havia escrit "Nulla aesthetica sine ethica” amb la coda irònica: “apaga y vámonos”. Seguidament, va renunciar a la seva càtedra i es va exiliar.
No és la primera ‘alcaldada’ de la cònsol d’Escaldes-Engordany. En els seus 6 anys de mandat, ens ha “delectat” sovint amb comportaments capriciosos i tirànics vers els ciutadans (algun tombat pels tribunals), descaradures i exabruptes amb els cònsols de parròquies veïnes o amb els treballadors del comú i un llarg etcètera de mostres d’un narcisisme i un egocentrisme xacrós. Pel que sembla no té aturador: ni consellers de comú, ni partits polítics de la majoria i de l’oposició gosen oposar-se a les maneres de fer de la senyora Gili.
Al seu búnquer se sent impune, està segura que cap grup polític del comú discutirà la seva visió ‘cortijera’ de la parròquia, ni promourà una moció de censura per destituir-la o senzillament demanar la seva dimissió. Potser és que a cap dels consellers els importen tan poc els drets i les llibertats fonamentals?
Tanmateix, els hauria d’inquietar aquesta escalada de la cònsol, amb decisions imprevisibles i fora de la legalitat. Sembla que no vulguin adonar-se de la gravetat d’aquest menystenint dels principis constitucionals; opten per la passivitat, pensant que s’automoderarà, quan el que fa des de f anys és tot el contrari.
Quina serà la propera ‘perfomance’? Interrompre la interpretació d’un artista al mig d’un concert del Festival de Jazz? Podem esperar qualsevol cosa.
Com a ciutadà de la parròquia, preocupat per aquesta escalada despòtica, només em queda cridar com el poeta Valverde el meu “apaga y vámonos”.