De la mateixa manera que l’hora d’anar a dormir en una festa major no és mesura en temps sinó en haver consumit alguna cosa fregida (xurros o bunyols), la visita d’un copríncep francès se sol regir pel que dirà en el seu discurs. Del d’Emmanuel Macron, n’esperem habitatge, avortament i, possiblement, connexió viària.
El govern de França fa anys que treballa a la zona de Tarascó, però l’agenda de les obres és quasi més secreta que el programa espacial de l’antiga Unió Soviètica. De tant en tant surt alguna notícia, com ara la desviació entre Saint-Paul-de-Jarrat i Mercus però, pel moment, la carretera és com el nen de ‘Los otros’, un mort que no sap que ho és.
“La carretera és com el nen de ‘Los otros’, un mort que no sap que ho és”
No serveix de res haver estudiat física quàntica, haver aconseguit posar tota la roba d’una setmana en una maleta de mà per volar amb Ryanair o haver muntat almenys una vegada a la vida, un moble d’Ikea: la RN20 no fa distincions. És com un Déu de l’Amèrica precolombina al qual se li han d’oferir sacrificis en forma d’automobilistes que viatgen entre l’Ospitalet i Tarascó, al mateix ritme que un emperador del sacre imperi romanogermànic camí de Jerusalem en plena creuada o Shackleton encallat en el gel de l’Antàrtida. És també com el setè cercle de l’infern, guardat pel Minotaure viatger.
Tenim la certesa que hi un oceà soterrani a les aurores de Gaminedes, però som incapaços de posar data a l’acabament de determinats treballs d’aquella xarxa viària. I encara sort que als vorals no hi ha massa plataners. En cas contrari, encara hauríem de patir talls intermitents i trànsit alternatiu a causa d’aquest enemic vegetal ja sigui per poda, pol·linització i risc d’al·lèrgies que et recorda que la natura, fins i tot al costat d’una carretera molt transitada, té els seus propis ritmes. Que sovint no són els de les obres.