Les constants obres als carrers han convertit el país en un ecosistema de soroll, pols i molèsties. Sortir amb el cotxe o a passejar és fer una excursió de la modalitat ‘trekking’ extrem d'alta muntanya, però enmig de l'asfalt i les voreres. D'aquesta manera, hem hagut d'aprendre a conviure amb diverses situacions, com la del laberint del Minotaure. Camines tranquil·lament per la vorera quan, de sobte, et trobes una tanca metàl·lica que et desvia cap a la calçada. Després, un senyal et diu que travessis pel pas de vianants provisional (que està pintat sobre un altre pas de vianants esborrat a mitges). Quan aconsegueixes arribar a l'altre costat, una lona negra t'informa que aquell comerç on anaves està tancat per "millores a la xarxa d'aigua". Has fet quatre quilòmetres de ziga-zagues per avançar deu metres en línia recta. Ideal per cremar calories.
Després hi ha el gran misteri de l'arqueologia urbana andorrana. Sembla que hi hagi una llei no escrita que diu: "Si un carrer està perfectament asfaltat i lluent, s'ha de tapar immediatament... i tornar-lo a obrir dues setmanes després". Mai sabrem exactament què busquen sota terra amb tanta insistència. Potser el Sant Greal? L'or dels càtars? Un tresor amagat pels carlins? O simplement és que ens agrada tant el so del martell pneumàtic a les vuit del matí que no podem viure sense ell? És la nostra banda sonora nacional.
“El soroll del martell pneumàtic és la nostra banda sonora”
I finalment, no podem oblidar la passarel·la de la moda fosca. Aquestes estructures provisionals fetes amb planxes de ferro que col·loquen sobre les rases són una delícia. Especialment, els dies de pluja o gel, quan creuar-les es converteix en una pista de patinatge artístic on et jugues els meniscos a cada passa. Això sí, l'acústica és espectacular: cada vegada que un cotxe hi passa per sobre, sona un "clanc-clanc" que es pot sentir des del Pas de la Casa.
Malgrat tot, hem de mirar el costat positiu: les obres uneixen el país. No hi ha res millor que un grup de tres jubilats recolzats en una tanca, mirant fixament com un sol operari fa anar la pala mentre els altres quatre observen el fons del forat amb cara de filòsofs. Som una societat en constant evolució o, com a mínim, en constant excavació. Tant és així que, el dia que aconsegueixes arribar a la porta de casa teva en línia recta i sense haver de saltar cap rasa, et sents estranyament buit, com un Minotaure que ha perdut el seu laberint.