L'ésser humà s'ha cregut sempre una espècie superior, capaç de dominar la natura, fins que arriba el cap de setmana del canvi d'hora i ens convertim en autèntics zombis de sofà. El cos ha sobreviscut a glaciacions, pandèmies, guerres i fams, però una hora de diferència ens deixa completament abatuts.
El capitalisme ens ha globalitzat la misèria, però el canvi d'horari ens ha democratitzat el jet-lag: ja no cal tenir diners per viatjar a Nova York o a Bali per patir l'insomni i el mal humor dels rics; només cal que un funcionari a Brussel·les decideixi que les tres de la matinada passin a ser les dues. Deu ser algú que es creu tan superior que pensa que pot redissenyar el funcionament del sistema solar i les lleis de l'univers simplement prement el botó d'un rellotge digital. La Unió Europea ens ofereix una màquina del temps de baix cost. És la versió corregida i augmentada de Ryanair: el viatge és barat, però ho acabes pagant car amb el preu del suplement pel mal de cap i el desajust hormonal. És una meravella de la tècnica que no funciona amb plutoni com la de la pel·lícula ‘Retorn al futur’, sinó amb l'energia de milions de ciutadans emprenyats i esmaperduts.
“Sortirem de la feina a les sis de la tarda i ens rebrà la foscor més absoluta, trista i depriment del no-res, com si fos mitjanit a Transsilvània”
Ens venen la moto que diumenge dormirem una hora més, un regal d'una generositat institucional que gairebé fa plorar. Si no fos, clar, perquè el preu a pagar és que a partir de dilluns sortirem de la feina a les sis de la tarda i ens rebrà la foscor més absoluta, trista i depriment del no-res, com si fos mitjanit a Transsilvània o portéssim tres dies en un refugi subterrani. Aquest canvi ens converteix en personatges de ‘The Walking Dead’, com quan Rick Grimes i el seu grup descobreixen –a l’episodi ‘First Time Again’—més de 20.000 caminants atrapats en una pedrera prop d’Alexandria (Washington DC), la gernació més gran de la sèrie televisiva.
Al cotxe, el rellotge per fi marcarà l'hora correcta després de sis mesos anant descompassat, però a casa viurem en un bucle temporal a la cuina fins al proper canvi horari perquè ningú sap com programar el forn. Diuen que és per a la nostra butxaca, però l'únic estalvi real d'aquesta lluent simulació és que passarem els pròxims cinc mesos preguntant-nos, en ple deliri a les sis de la tarda, si ja és hora de sopar o si directament ens hem de posar al llit a esperar la primavera.