L'estadística és una ciència fràgil perquè no s'assenta sobre números -bells, freds i inapel·lables, sinó sobre éssers humans, ens en general punyeters i molt poc fiables. Compareu el fruiter de la cantonada amb el número pi, eternament igual a si mateix, d'una coherència pètria i sense filiació política coneguda. Així que, per a molts, és veure un tant per cent i començar a fibril·lar. Però tothom demana estadístiques. El discurs al Consell General del Dia Internacional de la Dona va ser un clam a les xifres i a les dades mentre que també s’està treballant en un registre d’estudiants andorrans a l’estranger.
En els dos casos, les estadístiques que hi ha són arqueològiques, processades amb carboni 14, datació geològica i restes de fauna. Les d’universitaris es conserven amb formol i naftalina i es van començar a elaborar, poc després que el tsar Pere I el Gran exigís que els homes s’afaitessin i es vestissin de manera occidental; els universitaris utilitzaven paper secant, visera, maneguets i agafaven els apunts en lletra anglesa i, la revista ‘Nature’ encara no havia catalogat la sacarina i altres edulcorants com a armes de destrucció massives. El Pla de Bolonya era a les beceroles perquè els etruscs tot just havien acabat de fundar la ciutat.
“Es va descobrir que en aquella zona plena d’individus centenaris hi havia més errades que vells”
Era quan tot estava en les boles de vidre, el bruixot de la tribu, el xaman, els rituals basats en sang i un sacrifici, el tarot i mirar les estrelles. Ara, en l’era de la tecnologia, el problema és que potser a l’hora de confeccionar una estadística, caiguem en mans d’un funcionari com aquell tarambana que va convertir una regió del Japó en el paradís de la longevitat. Això, fins que es va descobrir que en aquella zona plena d’individus centenaris hi havia més errades que vells. Com que ningú sabia amb certesa quan havia nascut la senyora Takahashi, el registrador posava una data a l’atzar (per exemple, l’1 de gener de 1902) i vet aquí que es veia a velleta complint 124 anys en plena forma. Això era oli en un llum per als suplements dominicals, que s’han passat anys i números descobrint-nos prodigiosos superaliments i explicant-nos teories sobre l’estil de vida oriental.
Al final, ni baies de goji, ni feng-shui, ni tasses d’arròs: el veritable secret de la longevitat el tenia un funcionari avorrit amb ganes d’anar a casa o uns familiars que no registraven la defunció del padrí per continuar cobrant la pensió. Alguns habitants del Japó han assolit la immortalitat burocràtica, que potser no sigui tan estimulant com la religiosa, però almenys és perfectament compatible amb una vida pecaminosa, més encaminada cap a la botifarra amb seques amb all i oli que a la ingesta melancòlica d’umeboshi.