L’estiu està ple d’identitats provisionals. Hi ha l’home que durant onze mesos només s’acosta a la cuina per obrir la nevera a la recerca de cerveses, i que, a l’agost, comença a impartir doctrina de paelles amb la seguretat de Marc Ribas. Que si el secret rau en el caldo. Que si l’arròs ha de ser de tal varietat i no de l’altra. Que si l’evaporació de l’aigua canvia segons la proximitat al mar. El cuiner estacional pertany a la tribu estiuenca dels que tot l’any van amb cotxe, fins i tot per a comprar el pa, però que un cop instal·lats en el lloc d’estiueig, es posen a caminar com a possessos invocant San Mariano Rajoy, patró dels caminants.
Durant la resta de l’any els únics que tenen el superpoder de ser altres són els tertulians de ràdio i televisió. Segons el tema del dia poden transformar-se en meteoròlegs, sociòlegs, enginyers, economistes o funcionaris. La resta hem d’esperar l’arribada de l’estiu perquè durant uns dies tenim permís per a interpretar una altra versió de nosaltres mateixos. Una, menys estressant i, segurament, més satisfactòria.
Hi ha qui es converteix en Burt Lancaster a ‘El nedador’. La pel·lícula, inspirada en un relat de John Cheever, explica la història d’un home que creua una zona residencial de Connecticut de piscina en piscina fins arribar a casa seva. Altres es transformen en arquitectes aixecant edificacions a la sorra per les quals caldria pagar l’Impost de Béns Immobles espanyol (IBI). Amb les mans, com a única eina, munten un sofisticat entramat de para-sols, cordes i tendals que aplega un seguit de jubilats fascinats com si estiguessin veient Frank Gehry dirigint la construcció del Guggenheim a Bilbao.
“Amb l’estiu surt l’artista creatiu i imaginatiu que portem a dins”
Amb l’estiu surt l’artista creatiu i imaginatiu que portem a dins, l’home fet a si mateix, decidit i enèrgic. El que s’imagina liderant les legions romanes en la seva batalla contra les últimes tribus de Vindobona, que està convençut que el poema ‘If’ de Kipling parla d’ell, i que la banda sonora de la seva vida hauria de ser de Hans Florian Zimmer. I vinga fotos, i vinga etiquetes com #relax #lovemyfeet o #lifeiscool.
També trobem les fotos amb un missatge escrit a la sorra de la platja, normalment de Paulo Coelho sobre el sentit vital, a l’aeroport a punt de marxar cap a Playa Bávaro, de l’habitació de l’hotel, de l’esmorzar, del dinar i de la del termòmetre marcant 47 graus a l’ombra encara que estigui més trucat que un casino de Bugsy Siegel a Las Vegas. Normalment el procés per fer la foto és més laboriós que l’escena del dòmino de ‘V de Vendetta’ i les seves 22.000 fitxes. Es cuiden tots els detalls, fins i tot el de la il·luminació que no sigui de tanatori i un maquillatge que no sembli fet pel becari de l’hotel Krüeger del Tibidabo. Ara, que el millor artista és el que ha descobert que amb el pal que utilitza per fer autofotos pot apagar l’interruptor del ventilador, estirat al llit.