Sortim del regne de Mordor amb el senyor Fosc Sàuron amb el canvi d’hora tot i que aquest diumenge haurà estat terrible per José Antonio Gismera, el rellotger del Palau Reial de Madrid, responsable de 700 aparells. És possible que hagi acabat la seva jornada laboral amb tendinitis i molèsties de pronòstic reservat en el canal carpià, encara que molts agraïm aquesta petita carrera cap al futur: resulta que a les dues ja eren les tres. Alehop. De jove et podies menjar aquests seixanta minuts amb una cervesa a la mà en un bar, però ara ho fas estirat al llit i dormint. És on s’aprecia el pas dels anys i la fugacitat de les vèrtebres cervicals. El temps ha emès la seva duríssima sentència: ja no ets jove. Un dia llençat a la paperera, sense capacitat per a la concentració i tan sols amb l’afany heroic d’intentar sobreviure a un altre absurd canvi horari.
“Hi ha gent a qui el canvi no els ha afectat gens perquè sempre semblen viure de dues a tres, amb aquesta existència de cagadubtes”
Tot i que aquesta, és una hora fugitiva i prodigiosa. Res a veure amb aquelles burocràtiques i terribles, les cinc de la tarda o les vuit del matí. De dos a tres Netanyahu no ha pogut bombardejar Beirut o Teheran, Trump no ha amenaçat ningú i Putin no ha llançat drons sobre Kíiv. En canvi, però, hi ha gent a qui el canvi no els ha afectat gens perquè sempre semblen viure de dues a tres, amb aquesta existència de cagadubtes i fantasmal, com els habitants de Castroforte de Baralla, aquella població gallega, que segons Gonzalo Torrente Ballester a ‘La saga/fuga de J. B.’, a vegades desapareixia per sobre la boira. La sort allà, és que el temps el marca el rellotge de l’univers. Manda carallo!