El Friars Club de Beverly Hills era un club molt exclusiu reservat a distingits comediants; el 1959, quan Groucho Marx va demanar entrar al club, la junta rectora li va refusar l’adhesió amb l’excusa d’algun article dels estatuts fundacionals de la selecta penya que no encaixava amb el polifacètic còmic.
Groucho s’ho va prendre, diuen, malament; però amb ironia va girar l’argument i va enviar una carta al Friars Club amb la frase famosa: “Mai acceptaria pertànyer a un club que admetés entre els seus membres algú com jo”. Si abans de demanar que l’apuntessin, hagués llegit els estatuts, potser s’hauria estalviat la decepció i nosaltres no hauríem gaudit del relat de l’enginyosa i repetida sentència.
Hi ha gent que, com Groucho, no llegeix ni els estatuts ni els tractats de les penyes amb els que volen tenir relació; i s’inventen –cert que amb molta menys gràcia– sentències (dir-ne ‘arguments’ seria excessiu) per a construir el relat que justificaria no entrar, ni que sigui només com convidat associat, a la “penya europea”.
Des de fa mesos sostinc que, abans de valorar el text de l’acord d’associació, convindria que els líders que volen evangelitzar la resta de mortals llegissin el Tractat de la Unió Europea i el Tractat de Funcionament. Si els sobra temps i ganes, tampoc estaria de més, llegir amb deteniment la Constitució andorrana; si a més a més, fessin l’esforç de mirar, ni que sigui una mica, la realitat social i econòmica andorrana, seria l’hòstia. Parlo, no només pels euròfobs, sinó també per alguns euròfils; uns tenen l’enfadosa tendència a veure Europa com la causa de tots els mals; els altres hi veuen el remei miraculós per assolir el setè cel.
“Des de fa mesos sostinc que, abans de valorar el text de l’acord d’associació, convindria que els líders que volen evangelitzar la resta de mortals llegissin el Tractat de la Unió Europea i el Tractat de Funcionament”
Un dels acudits més estrambòtics dels amics euròfobs de Concòrdia és que Andorra “no està preparada per assumir el cabal”. Diuen que el Consell General hauria de fer 6.000 lleis. D’on s’han tret aquesta exageració? D’un pamflet de les ‘armilles grogues’? D’un discurs de ‘monsieur’ Bardella? Sabem que això dels milers de lleis és un ‘fake’, però em nego a fer l’esforç de cercar quantes directives i quants reglaments estan en vigor a Europa; són ells que ho han de demostrar. El que sí que diré és que els actes jurídics que, segons l’article 289 del TFUE, aproven el Consell i el Parlament Europeu, no necessàriament han de ser transposats per una llei a l’ordenament andorrà. A tall d’exemple (se’n poden trobar desenes), Govern, i no el Consell General, va aprovar el 18 de gener de 2017 el ‘reglament relatiu a la informació alimentària facilitada al consumidor’ i transposava el Reglament (UE) 1155/2013. Un reglament europeu que pot empipar a alguns restauradors, malacostumats a amagar els ingredients de les seves receptes, però que té com a objectiu protegir la vida i la salut dels ciutadans, entre altres conseqüències, dels xocs anafilàctics. Dit sigui de pas, el Tribunal Europeu no ens va “renyar” per trigar quatre anys a transposar un text, quan, de fet, estàvem obligats a fer-ho més diligentment en aplicació del protocol sobre qüestions veterinàries de 13 de novembre de 1997.
Un altre exemple, que tinc a mà, és el de la directiva 2014/33/UE sobre l’harmonització de les legislacions en matèria d’ascensors, que es va incorporar a Andorra amb el Reglament dels ascensors i dels aparells d’elevació de 8 de febrer de 2023. Podíem haver continuat ‘sobiranament’ amb l’obsolet reglament de 1995, però el seny va triomfar i hem ‘copiat’ la directiva europea. Amb aquests dos exemples, si acceptem els comptes de Concòrdia, només ens queden 5.998 lleis per aprovar. Copiem directives i reglaments perquè la tecnificada vida moderna imposa que regulem aspectes de la vida quotidiana. Fa dècades que ens aprofitem del cabal comunitari; cal tenir una bena als ulls per no veure-ho.
Sé que, com els veterinaris, els enginyers agrònoms som més humils i estem menys preparats per la retòrica –o es diu xerrameca?– que altres titulats que presumeixen de la preparació que els atorguen els seus –per descomptat– excel·lents currículums acadèmics; però com deia Cervantes: “Sábete, Sancho, que no es un hombre más que otro, si no hace más que otro” (‘El Quixot’, primera part del capítol XVIII). Amb els anys –molts, no cal que els anònims comentaristes m’ho recordin– he après que la fama de la preparació pot ser més immerescuda que les ajudes socials que tant molesten als euròfobs d’Andorra Endavant, a euròfils demòcrates i que deixen, ‘ni fu ni fa’, als joves ‘progressistes’ de Concòrdia.
Groucho Marx va ser un gran humorista, diferent dels insurrectes ‘montagnards’ que van fer emprenyar a Proudhom el 1849 fins a fer-li exclamar: “Vous n’êtes que des blagueurs!”. I a Andorra, com arreu, tenim ‘blagueurs’ per donar i per vendre. Preparats, sens dubte; el que no sabem és per a què.