Dissabte passat vam acomiadar una persona estimada per moltes andorranes i andorrans: un home que va saber tramar la seva vida al voltant de dues grans passions —el bàsquet i la política— i que va convertir la vocació de servei en el fil conductor de tota la seva trajectòria personal i professional: el meu pare.

Arribat al Principat als anys vuitanta, no hi va trobar només una oportunitat, sinó un país que el va acollir des del primer dia. Ell, amb una dedicació incansable, va retornar aquest afecte amb un compromís profund en cada etapa de la seva vida.

Treballador infatigable, apassionat i d’un gran sentit de la responsabilitat, va saber transmetre els valors de l’esport —esforç, constància i rigor— tant dins com fora de la pista. Més endavant, en la seva trajectòria professional, va deixar una empremta profunda en tots els projectes que va impulsar i estimar: joventut, esport, voluntariat…

“Un home que va saber tramar la seva vida al voltant de dues grans passions —el bàsquet i la política— i que va convertir la vocació de servei en el fil conductor de tota la seva trajectòria personal i professional: el meu pare.”

El meu pare em va ensenyar a estimar Andorra: el nostre petit país, els nostres amics, la nostra gent… i, especialment, la seva gent del bàsquet. L’Eduard Molné, que el va animar a venir a entrenar; els seus jugadors —de tots en recordava el nom i les jugades—; i el seu pinyol del bàsquet: el Jordi Clua, el Gorka, el Gabi, el Mujal, el Jordi Cinca… Tots aquells amb qui va compartir hores i hores de bàsquet i dels quals, cada cop que en parlava, afirmava amb rotunditat que eren els seus intocables.

Vull donar les gràcies a tots els que van compartir amb ell hores de feina, projectes i il·lusions, i que aquests dies ens heu fet arribar el vostre escalf, en públic o en privat. En una de les moltes piulades de record que s’han publicat aquests dies, el Jan Cartes escrivia: “Gràcies, Pere, per la teva tossuderia i insistència”. Sens dubte, dues grans qualitats del meu pare, que el feien especial i apreciat per molta gent. M’agradaria que se’l recordés així.

El meu pare sempre serà el meu referent. Sempre. Han estat dies molt difícils, dies que no oblidaré mai. Gràcies, Roser, per agafar-me la mà i no deixar-la. Gràcies, Albert, per ser-hi sempre. Gràcies, Montse, per cada minut de conversa i també de silenci.

Gràcies, Andorra, per tot el que el meu pare hi ha viscut.
Gràcies al nostre petit país, que sempre ha estat —i serà— casa nostra.