Avui ha mort Gabriel Ubach. I amb ell desapareix una de les persones que més han contribuït, durant les darreres dècades, a fer avançar el sindicalisme i els drets dels treballadors a Andorra.
El vam conèixer a finals dels anys noranta. Eren uns altres temps. Els sindicats començaven a fer-se visibles al país, sobretot dins de l’Administració, i alguns vam participar en trobades i reflexions sobre quin havia de ser el futur del sindicalisme andorrà. Recordem especialment una idea: calia anar més enllà dels sindicats de l’Administració i construir una organització capaç d’aplegar treballadors de procedències molt diferents. Un sindicat de classe, en el sentit més ampli del terme. D’aquelles reflexions acabaria naixent, el 1999, la Unió Sindical d’Andorra. I allà hi havia el Gaby.
Des d’aleshores han passat gairebé trenta anys. Durant tot aquest temps, Gabriel Ubach ha estat una veu incòmoda. Incòmoda per als governs, per a moltes administracions, per a determinades empreses i, segurament, alguna vegada també per als mateixos que compartien amb ell moltes de les seves reivindicacions.
Perquè el Gaby no era home de mitges paraules. Podies estar d’acord amb ell o no estar-hi. Podies pensar que exagerava, que la forma no era l’adequada o que aquella vegada havia anat massa lluny. Però hi havia una cosa difícil de discutir: hi era.
“Hi era quan defensar els drets laborals no era especialment popular. Hi era quan el sindicalisme andorrà era feble. Hi era quan calia donar la cara davant d’un Govern, d’una empresa o d’una administració”
Hi era quan defensar els drets laborals no era especialment popular. Hi era quan el sindicalisme andorrà era feble. Hi era quan calia donar la cara davant d’un Govern, d’una empresa o d’una administració. I hi era, sobretot, quan darrere d’una reivindicació hi havia persones que, individualment, tenien molt poca força per defensar-se. Això té un valor enorme.
Els drets laborals no apareixen espontàniament. Les societats no esdevenen més justes perquè el temps passi. Cada dret que avui considerem normal ha necessitat persones que abans han insistit, han discutit, han protestat i, moltes vegades, han incomodat.
Gabriel Ubach va assumir aquest paper durant gairebé tota la seva vida adulta.
I aquestes coses també desgasten. Anys de reunions, negociacions, conflictes, manifestacions, trucades, problemes dels altres convertits una mica en problemes propis. Anys de posar-hi hores, energia i, segurament, molta més vida personal de la que mai sabrem.
Per això avui, més que fer balanç de si el Gaby tenia raó en totes les seves batalles —segur que no, com ningú—, em sembla més important reconèixer una evidència: Andorra és una mica diferent perquè Gabriel Ubach hi va ser.
Ha mort massa jove, als 62 anys. I fins al final ha continuat essent ell mateix. Encara des de l’hospital recordava que una de les seves aficions havia estat “tocar la pera al Govern”. És difícil imaginar una frase que el defineixi millor.
Però darrere d’aquell llenguatge directe, de vegades provocador, hi havia una convicció molt més profunda: que una societat necessita contrapoders; que els treballadors s’han de poder organitzar; i que davant del poder, sigui polític o econòmic, algú ha de ser capaç d’aixecar la mà i dir: no, això no és just.
El seu darrer missatge va ser que la gent tingués força i defensés els seus drets. Potser aquest és el millor homenatge que podem fer-li.
Gràcies, Gabriel. Per haver-hi estat.