Segons l’Institut d’Estudis Catalans, l’estigma és el senyal d’infàmia, de baixesa moral i de capteniment deshonrós. L’efecte de l’estigma és l’estigmatització: procés pel qual un grup defineix el que és ‘normal’ i deixa fora d’aquesta definició altres conductes que són considerades desviades. Condueixen a la deshumanització. És a dir a perdre el caràcter humà i, per tant, deixar de merèixer empatia, consideració i indulgència.

Les persones amb trastorns addictius patim estigma per conceptes incorrectes, com la creença que som perilloses, problemàtiques, vicioses, irresponsables, hedonistes, que no tenim principis morals, que no tenim voluntat, que som febles, que no deixem la conducta addictiva perquè no volem i que som responsables de la nostra condició. Consumim drogues o tenim comportaments compulsius per passar-ho bé, perquè volen o perquè no es controlen encara que ho podrien fer. Tenen conductes anormals i desviades. Com no deshumanitzar-les, no empatitzar-hi i sentir-ne rebuig quan predominen aquestes fal·làcies? Quan s’analitza i es descomposa tot plegat, resulta evident perquè pràcticament es pot arribar a considerar-les inferiors i no mereixedores de respecte, atenció. Tant de bo fos una exageració però en el dia a dia patim rebuig perquè no se’ns considera malalts. A ningú amb seny se li ocorreria culpar a un malalt de càncer de la seva malaltia, no obstant això, a nosaltres sí.

Segons l’enquesta ‘Percepció d’Alcoholisme a Espanya 2021’ impulsada per Inrecovery, les persones addictes a l’alcohol són les més estigmatitzades per la societat espanyola, per sobre d’aquelles amb problemes de drogues il·legals o amb malalties mentals.

Hauríem de fer una seriosa reflexió, pel fet que l’addicció com la resta de malalties no entén ni de classes socials, ni sexe, i ningú està exempt de patir aquesta malaltia en la seva pròpia carn o en la d’algun familiar.

Avui dia, sabem que l’addicció és un trastorn mèdic crònic que es pot tractar. També sabem que les persones poden recuperar-se i continuar vivint vides saludables.

Hi ha dos tipus d’estigma:

1.-Estigma social: actituds plenes de prejudicis i conductes discriminatòries que un grup de persones dirigeix cap a la malaltia mental.

2.-Autoestigma: quan les persones amb malalties mentals estan d’acord amb els estereotips que envolten a les malalties mentals i apliquen aquestes creences negatives a si mateixes.

“Com deia Augusto Cury, un metge psiquiatre, psicoterapeuta i escriptor: ‘La capacitat de col·locar-se en el lloc de l’altre és una de les funcions més importants de la intel·ligència. Demostra el grau de maduresa de l’ésser humà.’”

L’estigma té el potencial d’impactar de manera negativa en diferents parcel·les de la vida, com la feina, l’habitatge o les relacions socials, pobra salut mental i una afeblida salut física. Molts estudis han demostrat que l’estigma és una barrera significativa per a accedir als serveis de salut i als serveis de tractament.

Com acabar amb l’estigma?

Per a eliminar l’estigma que envolta als trastorns addictius, necessitem veure aquests trastorns com el que realment són: malalties cròniques i tractables. Els qui patim d’un trastorn addictiu mereixem respecte, no que ens culpabilitzin per la nostra malaltia.
Necessitem intervenir en l’estigma des de tots els àmbits:

1.- En l’àmbit estatal: amb polítiques de drogues que no estiguin basades en prejudicis ni estereotips, sinó en informació científica, amb polítiques públiques no repressives, promovent campanyes de conscienciació sobre els efectes de l’estigma en les persones consumidores i influint en l’opinió pública, aportant coneixements i modificant l’imaginari social, aquelles les idees que fonamenten els mites i prejudicis que generen estigma.

2.-En l’àmbit social amb més empatia, humanitat, informació i ajuda mútua .

3.-En l’àmbit de la comunicació: els mitjans de comunicació han de fer ús responsable del llenguatge en matèria de trastorns addictius.

4-En l’àmbit de la salut: formant, ajudant a conscienciar i a comprendre els trastorns addictius als professionals de la salut.

En conclusió:

Com deia Augusto Cury, un metge psiquiatre, psicoterapeuta i escriptor: “La capacitat de col·locar-se en el lloc de l’altre és una de les funcions més importants de la intel·ligència. Demostra el grau de maduresa de l’ésser humà.”