Aprofitant el recent i desil·lusionant debat a Brussel·les sobre l’oficialitat del català a la Unió Europea —veieu l’article del diari de Barcelona https://www.diaridebarcelona.cat/w/oficialitat-catala-ue-any-ultima-vegada-debatre-brusselles— em ve al cap un altre article, del 2019, de Lagarde (1), en el qual es qüestiona si és legítim demanar l’oficialitat del català a Europa, després que a França no prosperés (oh! Sorpresa!) la proposta de llei a l’Assemblea Nacional francesa —la núm. 4096, sobre el reconeixement oficial de les llengües etiquetades de “regionals”.

Primer de tot convé definir l’etiqueta de llengua regional, per això em quedo amb la definició que s’interpreta de Bastardas (2007), de llengua que es parla en una part del territori d’un o diversos estats, essent la llengua de l’estat diferent d’aquesta, fet que la situa com a llengua minoritària.

Però també convé introduir el terme identitat. Massip (2008) parla de dos tipus d’identitats, d’una banda, les inherents a l’espècie humana (cas de la identitat genètica, racial, sexual) però també parla de les identitats triades o absorbides per l’entorn, i com que l’entorn és canviant, constantment anem construint la nostra pròpia identitat. Lligant aquesta darrera definició amb el concepte de llengua minoritària, Bastardas (2007) ens parla d’identitat “cultural/lingüística”, com al fenomen que neix de la convivència en un mateix territori de diferents llengües, una de les quals és la dominant (normalment la llengua de l'Estat), i les altres són les minoritàries. Aquí obro un parèntesi en forma de pregunta, i és cap a on ens condueix l’escenari en el qual la llengua minoritària és la del mateix Estat, que tot i ser l’oficial no és la social (podria ser el cas de l’Andorra del futur)?

Massip (2008) afegeix que la llengua ens vincula amb un territori, sí, i amb una identitat cultural (que està en continu canvi) també. Alhora sosté que les necessitats per a sobreviure a un lloc generen una conducta, una manera de fer, que desencadenen en el que entenem per cultura: la cultura té una funció adaptativa a l’entorn i la llengua reflecteix aquesta funcionalitat.

Fruit d’aquest intercanvi associat a la convivència, i en el context actual de globalització, Massip parla d’evolucionar cap a una cultura global. Cultura global basada en la suma de totes les particularitats o sigui la suma dels milers de cultures existents, ben bé com un quadre impressionista que ressalta per la pluralitat de colors. El ciutadà, com diu Massip, és essencial per a generar aquesta imatge, parla de l’efecte de gota d’oli que s’escampa, però fa falta alguna cosa més que una gota d’oli quan ets al mar. En falten moltes, de gotes. Cal un incentiu (polític, també) perquè una llengua minoritzada tingui cabuda en la Cultura Global de Massip, i en aquesta línia és quan podem donar resposta a la legitimitat de reivindicar les llengües minoritàries i sense Estat.

Que les llengües sense Estat, com el català a França i a Espanya, siguin reconegudes en les institucions (dels Estats i d’Europa) vol dir donar-les a conèixer per una banda i per l’altra reconèixer-les, valorar-les.

Que les llengües sense Estat, com el català a França i a Espanya, siguin reconegudes en les institucions (dels Estats i d’Europa) vol dir donar-les a conèixer per una banda i per l’altra reconèixer-les, valorar-les. Amb el reconeixement, s’equiparen a la resta de llengües d’Estat. No obstant això, segons Lagarde, qui es posiciona a favor de promoure les llengües minoritzades, molt sovint, és un grup polític heterogeni que engloba ideologies oposades i, per tant, a l'hora de la veritat, sigui per desmarcar-se o per ideologia, entre els mateixos defensors de la iniciativa no hi ha unanimitat. Per altra banda, el mateix Lagarde acaba apuntant que per molt que totes les veus anessin juntes, no canviaria massa res. Els Estats amb llengües minoritzades es blinden i es bloquegen quan es tracta de temes d’Estat com el de les fronteres i la llengua, essent necessari el consens de molt bona part de la societat política i civil. I no només es tanquen per evitar donar visibilitat a aquestes llengües, també per protegir-se de l'intrusisme d'altres llengües fortes o potents (com l'anglès i el castellà a França) que poden competir amb la seva.

En conclusió, la cultura és una “entitat” dinàmica, que va adaptant-se als canvis socials. En aquest sentit, la visió de Massip, de veure els canvis com a necessaris i positius, i de creure que les llengües minoritzades han de formar part d’una nova cultura global, encomana a continuar exigint i reivindicant la normalització de les llengües minoritzades als polítics. Toca picar pedra, també aquí, a casa, si no, per què el nostre govern fa bandera del català amb la boca petita? Tenim por que se’ns associï amb Catalunya? Renunciem a la llengua per imposició dels estats veïns, per una llei no escrita? Per què no es va proposar al copríncep francès, en la seva darrera visita del passat 28 d’abril, que es dirigís als andorrans en català? I l’amor propi, on para?

Toca picar pedra.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

Bastardas, Albert. (2007). Les polítiques de la llengua i la identitat a l’era “Glocal”. Col·lecció Institut d'Estudis Autonòmics, 50.

Lagarde, Christian. (2019). La impotència de les “llengües regionals” a França: la “Proposition de loi relative aux langues régionales” núm 4096. Treballs de sociolingüística catalana, núm 29 (2019) p. 67-79

Massip, Àngels (2008). “Llengua, identitat i cultura: de la cognició a la societat”. Llengua i identitat. p 15-27