Vivim en una part del món on l’abundància d’aliments és habitual i on, sovint, la sensació de gana ha deixat de ser una experiència quotidiana. En aquest context, parlar d’alimentació infantil —i especialment de menjadors escolars— és molt més complex del que pot semblar a primera vista.

Sempre he pensat que una de les claus perquè un aliment agradi i es digereixi bé és tenir apetit en el moment de menjar. Quan això passa, el cos es prepara: el sistema digestiu s’activa, segrega sucs gàstrics i enzims, i el menjar esdevé una experiència més agradable. Però aquest apetit no apareix del no-res; està profundament relacionat amb els hàbits alimentaris. Una dieta variada des de la infància facilita que els infants s’adaptin millor als aliments que se serveixen en un menjador escolar, un espai compartit, amb ritmes i condicions diferents de casa.

Elaborar un menú escolar és una tasca extraordinàriament complexa. Cal tenir en compte que el plat sigui acceptable en un context escolar, que sigui saludable, equilibrat i coherent entre primer plat, segon, guarnició, postres i pa. 

Elaborar un menú escolar és una tasca extraordinàriament complexa. Cal tenir en compte que el plat sigui acceptable en un context escolar, que sigui saludable, equilibrat i coherent entre primer plat, segon, guarnició, postres i pa. Ha de complir les recomanacions de les guies alimentàries elaborades per experts en nutrició pel que fa a la freqüència de consum dels diferents grups d’aliments, respectar la temporalitat dels productes, cuidar les textures, els colors i la composició dels plats.

A tot això s’hi afegeixen condicionants menys visibles però igualment determinants: que les receptes siguin viables en cuines de col·lectivitats de 150 a 600 comensals; que compleixin estrictament les condicions higiènic-sanitàries; que s’adaptin als equipaments disponibles; que la distribució d’aliments frescos es pugui garantir en dies concrets; que el volum de compra sigui assumible en un país petit; que el cost de les matèries primeres encaixi dins l’escandall del menú; que es prioritzin criteris de sostenibilitat i proximitat, i que, alhora, es minimitzi el malbaratament alimentari.

Amb tots aquests factors sobre la taula, és fàcil entendre que, malgrat aplicar tots els coneixements tècnics i posar-hi el màxim esforç, és pràcticament impossible que un menú agradi a tots els alumnes cada dia. I potser aquí és on cal aturar-se i fer una reflexió més profunda.

Darrere de cada menú escolar hi ha un equip humà sovint invisible: personal de cuina que cada dia fa un esforç enorme perquè el menjar arribi a l’hora, en la quantitat adequada i amb la millor qualitat possible; professionals de la nutrició formats i actualitzats que dissenyen els menús amb criteri i responsabilitat; equips de compres que planifiquen comandes amb antelació perquè arribin productes supervisats des del punt de vista de qualitat, seguretat i sostenibilitat; i una gestió constant d’incidències que formen part inevitable d’un procés tan complex.

Tot això fa que un menjador escolar sigui molt més que un lloc on “es dona de dinar”. El menú és un trencaclosques que ha d’encaixar amb precisió cada dia. Per això, quan pensem o diem “aquest menú no m’agrada” o “aquest menú no és per a nens”, potser val la pena preguntar-nos què hi ha al darrere d’aquell plat. No per estar-hi sempre d’acord, sinó per comprendre la complexitat d’una tasca que, precisament perquè funciona, sovint passa desapercebuda.