La comunicació telefònica entre éssers humans i algunes empreses s’ha substituït per robots de veus fantasmals, que et diuen: si vols parlar amb el teu avi que no va anar a Cuba però que va morir de fam, prem 1; si vols parlar amb la teva padrina que també es va morir de fam, prem 2; si vols parlar amb el teu pare que va traspassar recentment i no es va morir de fam de miracle, prem 3. I si vols morir-te tu mateix de fàstic i d’impotència ara mateix, prem 4. És insurportable trucar a alguns llocs.
Abans encara t’atenia Adbel Mu’Jib, un nom absolutament adient per estar en un ‘call center’ perquè vol dir ‘servent del que respon’. Un parell de cursets de cap de setmana a l’Instituto Cervantes de Tànger li servien per llegir el que tenia escrit en un paper, activant el ‘random’. Després de sobreviure a sis microictus i dos lexatins, el que trucava passava a un segon estadi que era el de les Gladys i Madeleines. Accent de culebrot mexicà de tarda i una veu barreja de professora de ioga i de senyora que canta els números en un bingo de Punta Cana tot demanant a l’interlocutor un seguit de dades; i entre pregunta i resposta, el ‘Per a Elisa’ de Beethoven. Almenys els que contestaven eren humans, no androides que estan buscant convertir les nostres vides en desesperació cibernètica.
“El terror ha canviat de cara. Ara es diu “feu-ho en línia”.
El terror ha canviat de cara. Ara es diu “feu-ho en línia”. Així pots treure les teves entrades per a una obra de teatre i pagant unes injustificades despeses de gestió quan tot ho has fet tu. És un forat negre, una estafa. I el dia que vagis al teatre, hi aniràs nerviós i angoixat, perquè t’ha venut l’entrada una maleïda aplicació, i potser t’ha adjudicat la pitjor entrada del món. I no seguiràs la representació. Estaràs mirant la resta d’espectadors, intentant esbrinar si han estat més hàbils a l’hora d’interactuar amb el dimoni, és a dir amb una aplicació. I si com Faust, hauran fet un pacte amb ell per aconseguir una millor entrada.