Vivim en una època en què la informació circula a una velocitat vertiginosa i en què els titulars sovint tenen més pes que el contingut.

Aquesta realitat ens porta a un problema creixent: la desinformació o, si més no, la deformació de la informació. El que abans era una excepció avui s’ha convertit en una pràctica habitual: notícies presentades amb exageracions, frases impactants i titulars que prioritzen captar l’atenció immediata de l’espectador per sobre de la precisió.

Un exemple recent ens el dona la cadena de televisió pública catalana 3Cat. Al seu informatiu de màxima audiència, a les 21 h, va obrir amb un titular que deia: ‘Israel bombardeja Qatar’. Un enunciat d’aquesta magnitud genera un xoc immediat: l’espectador creu que hi ha hagut un atac a gran escala contra un estat sobirà. Però la realitat era diferent: es tractava de l’explosió d’un artefacte en un edifici concret. La notícia, en el seu desenvolupament, va matisar els fets, però el dany comunicatiu ja estava fet: el titular havia estat dissenyat per impactar. Cal remarcar, a més, que alguns mitjans ja s’han fet ressò d’aquesta deriva que 3Cat aplica des de fa un temps, assenyalant que la cadena ha optat progressivament per un estil més espectacular i menys rigorós en la manera de titular i presentar les seves notícies. La diferència és evident si la comparem amb altres mitjans internacionals, com la BBC, que va optar per un enfocament més acurat en titular la mateixa notícia amb la frase (‘Israel llança un atac contra l’equip negociador de Hamàs a la capital de Qatar’), oferint un context molt més precís i menys sensacionalista.

“Estem immersos en un ecosistema comunicatiu on la informació es confon amb l’espectacle i on la notícia es disfressa per aconseguir més ressò”

Aquest tipus de pràctiques no són casuals. La competència pels índexs d’audiència ha portat els mitjans a copiar patrons de les xarxes socials, on el primer ‘input’ ha de ser explosiu per retenir l’atenció. Això recorda a les miniatures dels vídeos de YouTube o d’altres plataformes, on el creador utilitza un títol i una imatge gairebé escandalosa que després, en veure el contingut, es revela molt menys transcendent.

La pregunta és: quin preu estem disposats a pagar per aquesta espectacularització de la informació? Quan la notícia es presenta de forma esbiaixada, encara que després es matisi, el relat inicial deixa una empremta que costa de corregir. L’espectador es queda amb la primera impressió i, sovint, no amb la realitat dels fets.

El periodisme hauria de ser l’art d’explicar la veritat amb rigor, encara que aquesta veritat no sigui ‘noticiable’ en termes de pirotècnia mediàtica. Tanmateix, sembla que la tendència actual arrossega molts mitjans a abandonar aquest compromís per abraçar la lògica del clic, de la visualització i del titular cridaner.

En conclusió, estem immersos en un ecosistema comunicatiu on la informació es confon amb l’espectacle i on la notícia es disfressa per aconseguir més ressò.

El repte és evident: exigir als mitjans un retorn a la precisió i, sobretot, educar-nos com a consumidors d’informació per anar més enllà del titular.

Només així podrem protegir-nos de la desinformació i recuperar el valor real del periodisme.