Ens agrada una llista més que menjar amb els dits. La de les pel·lícules de la dècada, la dels millors restaurants, les dels llibres més venuts o la de les cançons més reproduïdes a Spotify. Però una llista també és l’única manera d’ordenar el caos present i controlar el futur, perquè revela la nostra personalitat millor que el test de Rorschach.

El 2017 es va viralitzar la llista de la compra de l’exjugador del Reial Madrid de futbol, Manolo Sanchís: ‘Màquina de gel, Brandy, Curaçao, Grand Marnier, bales per al 243 i per al 300’. A la meva llista, en canvi, hi posa ‘article dilluns’, ‘buscar pastilles contra el colesterol’, ‘descongelar pollastre’ i ‘comprar taronges i mandarines’. Quina vida tan avorrida amb coses ben banals.

“Hi ha gent que està convençuda que pot assumir qualsevol tasca, per temerària que sigui”

És tot el contrari de l’efecte Dunning-Kruger: el que sent la gent que està convençuda que pot assumir qualsevol tasca, per temerària que sigui i encara que no tinguin ni idea de com fer-la. Publica The Washington Post un article en el qual, segons una enquesta de YouGov, el 46% dels homes nord-americans i el 20% de les dones creuen que, en cas d’emergència, podrien fer aterrar un avió seguint les instruccions de la torre de control. Aterra com puguis.

Amb l’objectiu de posar-hi una mica de salsa he confeccionat una llista de coses sobre les quals no hi tinc cap noció, però que sempre he volgut fer: Muntar un moble d’Ikea; replicar una recepta de Ferran Adrià; construir una casa en un arbre; saltar des d’un trampolí; canviar un endoll. No són grans coses, ni són dignes d’admiració; són nimietats, sí, però, en el meu cas, requereixen una audàcia extraordinària. Com seria la de publicar un llibre per Sant Jordi.