Dijous passat el Grup Parlamentari Socialdemòcrata va celebrar la promesa com a consellera general de Laia Moliné. És una excel·lent notícia que s’afegeixi a l’equip liderat per Susanna Vela com a presidenta i Pere Baró com a president suplent, que treballa amb voluntat i convenciment per defensar les nostres propostes en l’àmbit parlamentari. La nova consellera és una dona jove i ben preparada, amb energia, empenta i moltes ganes de millorar la situació de les generacions actuals i futures.

Alguns mitjans de comunicació destacaven el regust agredolç del relleu per a la família socialdemòcrata, perquè no oblidem que l’origen d’aquesta nova incorporació és la renúncia de Judith Casal, fins fa pocs dies presidenta del grup. És innegable que això ens ha entristit, perquè ella va liderar amb valentia i esforç una tasca que ha permès millorar, consensuar i aprovar moltes lleis i avançar en l’adopció de compromisos i acords internacionals. La trobarem a faltar, però ens consola que ara es dediqui en cos i ànima a cuidar la seva salut. L’ovació que va rebre en la darrera intervenció com a consellera també és una prova de la vàlua política i humana d’algú que ha sabut mantenir la coherència ideològica sense perdre mai el respecte als adversaris. L’últim “gràcies, senyor síndic” que va pronunciar en seu parlamentària era sentit i compartit pel nostre grup i pel PS com a formació política. Cal valorar el gest del senyor Carles Ensenyat d’incorporar-se al Grup Socialdemòcrata i evitar així que els dos consellers restants passessin al Grup Mixt, abans que s’hi pogués afegir Laia Moliné. El reglament del Consell és estricte i no preveu, de moment, cap altra solució per a un cas com aquest, que mai no s’havia produït. La voluntat dels síndics de reformar-lo per esmenar aquesta mancança també honora les bones intencions dels representants del poble i de la nostra classe política en general.

“Tot són propostes curtterministes i descafeïnades que no resolen res i es presenten com a solucions improvisades a problemes puntuals”

Però, com es titula aquest escrit, una cosa no treu l’altra, o la cortesia no exclou el coratge, parafrasejant de manera més literal la dita castellana “lo cortés no quita lo valiente”. Ho dic perquè així és com hauria de ser i com nosaltres entenem l’activitat política. En canvi, alguns dels projectes de llei tramitats, en tràmit o anunciats per a aquest mandat són pures rentades de cara. És allò de fer que sembli que tot canvia perquè tot continuï igual. Ha estat així amb la llei òmnibus, que no inclou mesures valentes com un registre de la propietat transparent o un índex de preus de referència. Sembla que la despenalització de l’avortament o la flexibilització de l’accés a la nacionalitat van pel mateix camí. I l’augment del salari mínim sense apujar la resta dels sous indexant-los amb l’IPC tampoc serveix de gran cosa. Tot són propostes curtterministes i descafeïnades que no resolen res i es presenten com a solucions improvisades a problemes puntuals.

Però la situació que tenim no és un problema puntual, és una crisi de paradigma que ha trasbalsat la societat i n’ha accentuat les diferències. Si fa vint o trenta anys era fàcil engegar un projecte de vida per a la gent jove que s’incorporava al mercat de treball, ara és quasi impossible si no es pertany a una família amb patrimoni i poder econòmic elevats. I no cal parlar dels assalariats, els pensionistes i els autònoms que cada cop tenen més complicat arribar a final de mes. Qui no ho reconegui és perquè no toca de peus a terra.

Les dades macroeconòmiques de creixement van acompanyades de més desigualtat. I cada cop aixequen més la veu els que hi veuen terreny adobat per a consignes populistes o negacionistes. Ja sabem que aquestes proclames no aporten res. Si volem definir el model de país per al futur, fem-ho amb coratge, seny i coherència, i amb la idea d’una societat justa, igualitària i democràtica. Podem discrepar, però amb honestedat i sense fer trampes electoralistes. I mantenint la cordialitat, perquè una cosa no treu l’altra.