És possible connectar emocionalment amb un estrany en un tren i acabar matant algú, sense mòbil aparent després d’un pacte sinistre. Ja ho va escriure Patricia Highsmith i ho va portar al cinema Alfred Hitchcock. Però d’aquí a atribuir la victòria de l’extrema dreta, a les eleccions de Saxonia-Anhalt, a la manca de “connexió emocional” amb els votants com va fer el canceller alemany Fiedrich Merz, hi ha un tros. En política la connexió ha de ser racional. Com la que tens amb l’electricista: arriba, t’arregla el maleït cable i tornes a tenir llum. La connexió emocional sorgeix quan t’envia la factura amb l’IGI inclòs.
Perquè si hi ha algun cas de lideratge emocional, actualment, en política, és el de Donald Trump, un personatge nítidament conscient de la societat de l’espectacle i d’entreteniment de la societat que vivim i de la necessitat de connectar emocionalment de manera efectiva amb capes de la població molt àmplies. I per això no cal ser un ‘coach’ motivacional que pugui desenvolupar conceptes tan apassionants com el ‘mindfulness’, la diferència entre somni i realitat, la fam emocional o els collages de la nostra vida entre encens, llibres d’autoajuda, túniques blanques de lli i plats amb quinoa.
“En política, la connexió ha de ser emocional, com la que tens amb l’electricista”
Tampoc cal anar a buscar l’aigua beneïda i els alls, ni donar un fulletó d’un mag nigerià o dir, amb to d’antic venedor d’enciclopèdies a domicili, que “cal reinventar-se per sobreviure”, que no és un concepte filosòfic, ni cap comentari tret del portal Forocoches sinó el títol d’un documental sobre la crisi grega, la del deute públic, a través de tres personatges que decideixen prendre les regnes de la seva destinació per canviar-ho tot. O, almenys, intentar-ho.
Tot és molt, però molt més senzill. Només cal prometre cinc mil dòlars (quatre mil tres-cents euros) a cada ciutadà adult dels Estats Units si els republicans guanyen els comicis de mig mandat i mantenen el control del Congrés. No és connexió. És indignació emocional perquè els diners mai poden ser l’únic criteri per decidir a qui s’ha de votar però sobretot perquè és una promesa que no es podrà complir.