Els cants de sirena d’Espot per incorporar al seu “no projecte” a Unió Laurediana i Virtus i la fredor amb què han estat rebuts pels “convidats” han monopolitzat els comentaris de l’entrevista en el programa del canal conservador DiariTV.
A la majoria dels oients els va passar per alt – potser és resignació?- la naturalitat amb què el cap de govern exhibeix la seva particular lògica clientelista i neopatrimonialista del poder.
L’amo -crec que no cal explicitar el qualificatiu malsonant- avala i entronitza (coopta) com a successor Ladislau Baró, sense cap mania, ni primàries internes. Com els “privats” dels absolutismes, Baró és qui té “el primer lloc en gràcia i confiança” prop del príncep. Visca la democràcia!
Fa més de 20 anys, al final d’un excel·lent sopar a un restaurant de Palència, el propietari em va donar una clau dient-me: “esta es tu casa”. Crec que totes les vegades que he anat a Palència capital he fet almenys un àpat en “mi casa”. Lucio Pastor es va jubilar en 2021 i va traspassar el negoci, però jo conservo la simbòlica clau.
Algunes vegades he deixat les claus de casa meva a parents o amics. És una prova de confiança: sabia que la trobaria igual o millor de neta i endreçada com estava abans. Fins i tot una vegada, vaig tenir la sorpresa de trobar arreglada una aixeta que feia mesos que gotejava; a més a més, el ‘bricoleur’ em va donar una lliçó pràctica -i teòrica- de cura del medi ambient, amb un minuciós càlcul dels litres d’aigua que estava malgastant i que a partir d’aquell moment estalviaria.
Un país, no és una casa, ni un restaurant, però el cap, en el seu actual vessant d’analista polític i reclutador plutocràtic del seu successor, va dir a l’entrevista que comento: “si es presenta [Ladislau Baró], com a andorrà, respiraré tranquil, perquè és una persona a qui li deixaria les claus de casa meva”.
Els altres - no només Carine, Cerni i Gerard, també els aspirants de DA- no mereixen que els hi deixi les claus (de casa? Del país?). I mira que tindrien poca feina!: netejar la cuina, els banys, passar el robot (en realitat es passa sol), treure la pols dels mobles, regar les plantes, fer les habitacions, canviar la roba dels llits, treure alguna teranyina... perquè Espot està convençut que la casa està impecable; no cal ni tan sols una mà de pintura o canviar les cortines i no se us acudeixi tocar la teulada, l’estructura i els fonaments!
Qui parla de claus, no parla de polítiques públiques en sentit estricte; està parlant d’espais privats, de portes, de porticons, de barreres. La seva estructura mental conforma així la seva visió particularista i mercantilitzada del món, de les seves polítiques econòmiques, fiscals, socials, educatives.
Qui parla de claus, no parla de polítiques públiques en sentit estricte; està parlant d’espais privats, de portes, de porticons, de barreres. La seva estructura mental conforma així la seva visió particularista i mercantilitzada del món, de les seves polítiques econòmiques, fiscals, socials, educatives. Sembla que la “passa vaticanista” de la cúpula de DA tindrà uns efectes persistents; pel moment ja ha adoptat el símbol de les claus creuades de l’heràldica papal. Espot -com Jesús a Pere- li diu a Baró «et donaré les claus del Regne; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.»
Espot vol “respirar tranquil”, amb un delfí immobilista que no toqui res – potser l’aixeta que goteja o alguna cortina?- Dalt del seu oracle, persevera en la divisa conservadora: Natura non facit saltum i és incapaç d’adonar-se que “la casa” ja no aguanta més maquillatges, necessita uns canvis profunds o s’enfonsarà més aviat que tard.
El darrer fracàs negociador del ministre de Relacions Institucionals, potser permetrà a Espot “respirar tranquil”, tot el contrari que ens passa a una gran majoria de dones i homes del país que no respirem tranquils perquè veiem que l’estructura mental de DA s’ha anquilosat en un sistema institucionalitzat de clientelisme que confon l’interès del país amb els negocis predadors d’un centenar de famílies i les prebendes d’unes elits administratives fidels, mentre que, per a la resta de ciutadans, es deteriora cada dia el poder de compra, s’agreuja el tema de l’habitatge, perdem qualitat de vida i reculem en l’àmbit de llibertats i dels drets de les dones, que també són drets humans.
Cal canviar tot això, canviar el marc, trencar amb les estructures mentals d’Espot i de la gent del mateix pèl..., obrir finestres, llençar les claus, i que entri aire nou.