Així que ja som al juny. El mes amb gust de cireres i que fa olor de mar, de brasa i de bronzejador; el mes en què, amb aquesta calor que ha arribat de cop i amb traïdoria, hem de lligar el cul a la cadira per no marxar a la platja. Sí, això és juny. O ho era. Perquè ja no hi ha res de segur, ni la possibilitat d’anar de viatge, indocumentats, sense passaport per manca de llibretes per a renovar-lo. O esgarrifats mirant els informes del Tribunal de Comptes amb contractacions sense concurs, augments de sou per sobre de l’IPC o prima per una boda a ritme de bollywood amb fragments de kathakali. L’única seguretat que tenim és que tot és susceptible d’empitjorar.
Ja només faltava, en aquest escenari apocalíptic, la cançó estiuenca de Leticia Sabater. I ja és aquí. ‘Yo no soy esa mujer', un tema que, segons ella, està dedicat a l’empoderament femení i la igualtat de gènere malgrat que produeixi el mateix impacte que un grup de rèptils quan emergeixen de les profunditats fètides del bàratre.
“Al damunt nostre ha caigut en forma de cançó i, a l’inici del juny, la primera plaga de l’estiu”
Al damunt nostre ha caigut en forma de cançó i, a l’inici del juny, la primera plaga de l’estiu com les meduses, les paelles i sangries infames, les sandàlies amb mitjons, els cossos de color de gamba, les reposicions a la television amb ‘Verano azul’ al capdavant, les platges que són una autèntica mina per a sociòlegs i antropòlegs o els mosquits tigre. Et ve el desig que torni l’hivern o de retirar-te a una cabana als Picos d’Europa o a reparar la icònica Volkswagen T1 de Camp de Claror .
I aquí tenim Leticia Sabater. Entre ensurt o mort, cal quedar-se amb Georgie Dann, amb la barbacoa, i amb què serà allò que vol el negre. Mira mami, ara amb Donald Trump ja ho sabem: que no li dispari un policia blanc. Tampoc és demanar massa en aquest any tan dolent. “Abril és el mes més cruel” va escriure T.S. Eliot. O juny. Per aquestes coses no hi calendari que valgui. I per acabar-ho d’adobar, les cireres estan caríssimes.