Molts tenim el marc mental de què el català està en perill, però no de mort. Que és llengua oficial, que és present a l’escola, que té presència als mitjans de comunicació i a les institucions. Ens ho repetim tant que gairebé ens ho hem cregut i molts van a dormir tranquils.

Però la història de les llengües no funciona així, res és blanc o negre. Les llengües no desapareixen d’un dia per l’altre, no cal una prohibició explícita ni una persecució directa. N’hi ha prou amb una cosa molt més subtil, que deixin de ser útils. I és per això que cal estar-hi a sobre estudiant bé la seva evolució.

El cas del gaèlic a Irlanda potser no l’hem interioritzat prou. Durant segles va ser la llengua pròpia, hegemònica, natural. No hi havia alternativa. I, tanmateix, en un període relativament curt de temps, va deixar de ser la llengua de la vida quotidiana. No perquè la gent la deixés d’estimar, sinó perquè va deixar de ser la llengua del progrés, de la feina, de les oportunitats...

“Defensar el català no és només una qüestió cultural o emocional. És una qüestió estratègica. Té a veure amb quin model de país volem construir i amb quin paper volem jugar-hi com a professionals i com a empreses”

Quan una llengua deixa de ser percebuda com a útil, comença el seu veritable declivi. I això és rotundament el que hem d’evitar amb el català. A Catalunya i a Andorra no vivim una prohibició del català. Vivim una cosa molt més perillosa, una substitució silenciosa. Una inèrcia que ens porta, massa sovint, a canviar de llengua en entorns professionals, acadèmics o digitals sense ni tan sols plantejar-nos-ho.

Si no canviem el marc mental al català li passarà el mateix que al gaèlic. Cal fer més útil el català, a casa, al carrer i a la feina. És en aquests espais on es decideix el futur d’una llengua. No en els discursos institucionals, ni en les declaracions simbòliques, sinó en el dia a dia real. Cal fer més reunions de feina en català, escriure més informes, publicar més recerca i coneixement, liderar més projectes en català.

Si el català queda fora d’aquests espais el seu futur es debilitarà encara que continuï sent present en l’àmbit domèstic. Per tant el problema no és que el català es deixi de parlar, el problema és que deixi de ser necessari.

Defensar el català no és només una qüestió cultural o emocional. És una qüestió estratègica. Té a veure amb quin model de país volem construir i amb quin paper volem jugar-hi com a professionals i com a empreses.

Cada vegada que renunciem al català en un entorn de valor —en una reunió, en una proposta, en una aula universitària— no estem fent un gest neutre, estem cedint un espai valuosíssim que cap altra llengua es mereix.

I a més, això té conseqüències. El català no està condemnat a seguir el camí del gaèlic però tampoc està garantit. El seu futur no depèn només de lleis o institucions, sinó de decisions quotidianes, sovint invisibles, que prenem cadascun de nosaltres.

Per això, si realment volem assegurar-ne la continuïtat, cal fer un pas més enllà del discurs. Cal prestigiar-lo. I prestigiar una llengua no és només parlar-la bé a casa i entre els amics, és sobretot, utilitzar-la allà on realment importa; a la feina, a les empreses, en la recerca acadèmica, a la formació, als espais on es prenen decisions i es genera valor.

Cal siguem conscients que el català no es mantindrà viu per inèrcia, el mantindrem viu només si el fem imprescindible, i aquesta responsabilitat, ens agradi o no, ens recau especialment a tots els catalans i als andorrans.