La pressió creixent sobre l'habitatge a Europa, però també a Àsia i als Estats Units, juntament amb una preocupació generalitzada per la fragilitat de les economies del Primer Món, podrien estar portant molts governs a estudiar noves polítiques per gestionar aquests reptes.

Sense que l’opinió pública en sigui gaire conscient, en alguns fòrums econòmics i organitzacions influents ja estan començant a difondre la idea que aquestes mesures podrien ser la possible solució per equilibrar el nivell de vida i el poder adquisitiu del primer món.

Encara que ens sorprengui, entre les propostes que han guanyat interès es troben la implementació de diners amb data de caducitat per fomentar el consum, així com la possibilitat que la compra de béns immobles estigui limitada a períodes predeterminats.

La idea de diners amb data de caducitat implica que els fons dipositats en comptes bancaris tindrien una validesa temporal, després de la qual perdrien el seu valor. Aquesta mesura té com a objectiu estimular la despesa dels consumidors, evitant l’acumulació excessiva d’estalvis i dinamitzant l'economia.

Aquesta concepció no és completament nova. Durant la Gran Depressió dels anys 30, algunes comunitats van experimentar amb monedes locals de validesa limitada per fomentar la circulació de diners.

Més recentment, amb l’avenç de les monedes digitals, aquesta idea ha ressorgit. Per exemple, la Xina ha explorat la possibilitat d’implementar el iuan digital amb característiques que permetrien establir dates de caducitat, amb l’objectiu d'estimular el consum en períodes econòmicament desafavorits.

Una altra proposta és limitar la compra de béns immobles a períodes determinats. Això significaria que, en lloc de ser propietari indefinidament d’una propietat, es tindria el dret d'ús per un temps específic, després del qual la propietat retornaria a l’estat o a una entitat designada.

Aquesta idea s’ha discutit en cercles acadèmics i polítics com una manera de prevenir l’especulació immobiliària i garantir un ús més equitatiu dels recursos.

“La dificultat creixent per accedir a la compra d’ un habitatge o fins i tot al lloguer és un problema estès a tota Europa. Davant d’aquesta situació, el model de possessió limitada en el temps podria contribuir a una distribució més justa dels immobles”

La dificultat creixent per accedir a la compra d’ un habitatge o fins i tot al lloguer és un problema estès a tota Europa, amb preus que han superat les capacitats de moltes famílies. Davant d’aquesta situació, el model de possessió limitada en el temps podria contribuir a una distribució més justa dels immobles.

A més, aquesta proposta encaixa amb una argumentació que ha estat molt utilitzada per les empreses de rènting: l’habitatge que necessites avui no serà el mateix que necessitaràs quan tinguis família, i tampoc el mateix quan els teus fills esdevinguin independents. D’aquesta manera, un sistema de possessió temporal podria adaptar-se millor a les necessitats canviants de les persones al llarg de la seva vida, evitant compromisos a llarg termini que poden ser ineficients o inaccessibles per a moltes persones.

Aquestes propostes, si es duen a terme, podrien transformar profundament la nostra relació amb els diners i amb la propietat dels pisos.

Tot i que encara es troben en fases experimentals o de debat, evidencien una tendència creixent cap a la recerca de mecanismes que promoguin una economia més dinàmica i una distribució més equitativa dels recursos, alhora que suposen un control molt més ampli de les institucions sobre l’economia del país.

Encara que aquests canvis ens puguin semblar disruptius, en els últims anys molts han estat els canvis que hem implementat a les nostres vides. Un exemple clar és el rènting de vehicles, que ens permet per un lloguer mensual gaudir d’un vehicle sempre actual, una idea que fa uns anys ens hauria semblat molt estranya.

De manera similar, el model de subscripció en serveis que abans senzillament s’havien de comprar com programari informàtic o abonaments a plataformes digitals, tot això ha transformat la manera en què accedim a la tecnologia.

Aquests exemples mostren com la societat pot adaptar-se a noves formes d’ús i propietat que podrien acabar normalitzant-se en altres àmbits, incloent-hi l’habitatge i la nostra relació amb els diners.

Aquest article també s’hauria pogut titular sense cap problema:

Diners amb caducitat i propietat temporal: solució o control econòmic?