A Andorra parlem d’habitatge, de salut mental i de joves que es veuen obligats a marxar per construir un futur. Però hi ha una altra qüestió que ens afecta a tots: el canvi climàtic i el cost de les solucions proposades per combatre’l.

La 42a Universitat d’Estiu i tardor d’Andorra va abordar aquest repte, però hi ha una pregunta que mereix una atenció especial: qui pagarà la factura de la transició climàtica?

Les inversions, les infraestructures i les noves tecnologies costen diners. Quan una família ha de fer malabars per arribar a final de mes, o un jove intenta independitzar-se amb uns ingressos limitats, demanar-los que canviïn de vehicle o assumeixin nous costos energètics no és una qüestió teòrica: són diners que deixen de destinar a altres necessitats.

Europa pot endurir les seves exigències ambientals, però les emissions no entenen de fronteres. Si produir aquí resulta més car i les empreses traslladen la seva activitat a països amb menys exigències ambientals per obtenir més beneficis, podem perdre llocs de treball sense reduir proporcionalment les emissions mundials. Per tant, ¿estem resolent el problema o simplement el traslladem mentre n’assumim el cost?

Cap país pot garantir que els altres faran el mateix esforç, ja que cadascun té els seus propis interessos econòmics i polítics. A més, les empreses tenen incentius per reduir costos i maximitzar beneficis, cosa que no sempre coincideix amb els objectius ambientals que Europa o altres organismes puguin exigir.

Un jove pot conservar un cotxe antic perquè no es pot permetre’n un altre i necessita desplaçar-se per treballar o estudiar, mentre que algú amb més recursos pot comprar un vehicle nou i obtenir un tracte ambiental més favorable.

També ens hem de preguntar si les mesures reflecteixen l’impacte ambiental real. Un jove pot conservar un cotxe antic perquè no es pot permetre’n un altre i necessita desplaçar-se per treballar o estudiar, mentre que algú amb més recursos pot comprar un vehicle nou i obtenir un tracte ambiental més favorable. Això no significa que el vehicle antic contamini menys, sinó que una etiqueta no reflecteix necessàriament tota la petjada ambiental ni les desigualtats econòmiques que poden generar les restriccions.

I aquí apareix un problema encara més fosc i incòmode: la manipulació. El cas Dieselgate va demostrar que Volkswagen va utilitzar dispositius il·legals per falsejar els resultats dels controls d’emissions. Aquest cas, entre d’altres, planteja una qüestió: quines garanties tenim que el sistema funciona quan existeixen interessos econòmics per enganyar-lo?

No n’hi ha prou amb confiar en la bona fe de les empreses i els governs. Calen controls independents, transparència, resultats verificables i conseqüències reals per a qui manipuli les normes. En cas contrari, la ciutadania pot acabar pagant mesures ineficaces mentre altres se’n beneficien.

La innovació pot facilitar la transició si va acompanyada d’alternatives assequibles. Però, fins a quin punt aquest tipus de mesures redueixen realment les emissions? I fins a quin punt les mesures adoptades són justificades i proporcionals al seu cost?

Hauríem d’exigir que cada mesura demostrés de manera transparent què aconsegueix i quin cost té per a la ciutadania. També cal trobar la manera d’incentivar altres potències a actuar sense limitar-nos a traslladar-los la nostra contaminació.

El canvi climàtic és un problema real que afecta les noves generacions, però també els joves d’avui, però això no converteix automàticament en encertada qualsevol solució política o mesura impulsada per una institució. Hem d’avaluar tant el cost de no actuar com el de posar en pràctica mesures injustes, ineficaces o susceptibles de manipulació.

Perquè, siguem honestos: si ja se’ns complica prou la vida per independitzar-nos i construir un futur, les conseqüències del canvi climàtic i el cost d’adaptar-nos-hi podrien complicar-nos-la encara més.