Els darrers dies, una baralla entre joves a Canillo ha ocupat titulars i converses de bar, especialment per la gravetat de les ferides d’un dels implicats i per la posada en llibertat provisional del presumpte agressor. A partir d’aquí, han sorgit tota classe d’opinions a les xarxes socials: algunes amb una legítima preocupació pel que ha passat, però moltes altres impregnades de por, desconeixement i, fins i tot, d’un tuf reaccionari perillós.

Abans de res, cal posar els fets en context. Estem parlant d’una baralla entre joves. Amb conseqüències greus, sí, però una baralla. Aquest tipus d’incidents, malauradament, han existit sempre, i fins fa pocs anys no generaven tanta alarma. L’actual clima de crispació i la velocitat amb què circula la informació (i la desinformació) fan que qualsevol succés es converteixi en una bola de neu mediàtica i emocional.

Algunes veus, indignades, exigeixen presó immediata. D’altres qüestionen la justícia andorrana com si fos un sistema disfuncional. Però cal recordar que, en un estat de dret, l’empresonament provisional és una mesura excepcional. El procediment judicial ha de seguir el seu curs i és en el judici on es decideixen les penes, les responsabilitats civils i les reparacions. Reclamar càstigs fulminants és més propi d’una turba que no pas d’una societat madura.

“Què ha passat perquè, a una edat tan primerenca, un noi acumuli antecedents greus? On ha estat l’escola, el sistema de protecció, els serveis socials, la comunitat?”

També s’ha qüestionat la nacionalitat del jove. Aquesta reacció col·lectiva té, a més, un component profundament hipòcrita. En un país com Andorra, on la gran majoria de la població és immigrant o té arrels immigrants, fer suposicions o comentaris xenòfobs sobre l’origen de l’agressor és d’una miopia insultant. I encara més greu: utilitzar un fet puntual per proposar “mà dura” i retallar garanties legals, com fan alguns discursos d’arrel clarament feixista, és jugar amb foc.

Ara bé, hi ha un aspecte de fons que gairebé ningú comenta i que mereix molta més atenció: aquest jove és reincident. Això no parla només d’una conducta personal, sinó d’un fracàs col·lectiu. Què ha passat perquè, a una edat tan primerenca, un noi acumuli antecedents greus? On ha estat l’escola, el sistema de protecció, els serveis socials, la comunitat? Quan un jove tria la violència, sovint és perquè el camí contrari —el de la inclusió, l’acompanyament, les oportunitats— li ha estat negat o abandonat.

És fàcil assenyalar amb el dit. És molt més difícil reconèixer que darrere de cada jove problemàtic hi ha una història que no s’ha volgut escoltar. I encara més difícil és construir un sistema que no només castigui, sinó que també previngui i rescati.

El que cal ara no és més por, ni més odi, ni més càstig per càstig. El que cal és maduresa col·lectiva per entendre els fets amb perspectiva, i responsabilitat institucional per no deixar que cap jove es perdi pel camí.