Em situo en el camp literari català de l’època moderna, i això hauria de voler dir parlar de la literatura del Renaixement, Barroc i Il·lustració. Però aquest llarg període de tres segles, ha estat classificat dins la història de la literatura catalana amb el terme Decadència (Rossich, 2017:6’30’’). Per què?

En la societat moderna catalanoparlant, entre el segle XVI i el XVIII, el conflicte entre la llengua literària escrita pròpia, el català, i la llengua de l’estat, el castellà, és evident. La llengua de la cort, alta noblesa, alts càrrecs eclesiàstics, administració central i institucions estatals, que als segles XVI i XVII era el castellà, acabarà essent la llengua de l’alta cultura (compartida amb altres llengües com el llatí) fins a mitjan segle XIX (Feliu, 2004:48-49), tot i els rebots d’exaltació a la llengua pròpia, com el Primer memorial de greuges del 1760 (Ortega, 2016). Però, així i tot, la producció literària culta en català es va mantenir.

Al segle XVI es conserven produccions d’estètica original i d’altres de continuistes medievals, enfocades cap a l’estètica del Renaixement. Destaquen els Col·loquis de Cristòfor Despuig, la comèdia d’estil clàssic de Joan Ferrandis d’Herèdia (Santanach, 2011:40-41) la Vesita o Les estil·lades y amoroses lletres, una novel.la epistolar anònima amb molt de ganxo.

Al segle XVII, amb l’arribada de l’estètica del Barroc, s’impulsa la poesia catalana, sobretot gràcies a l’interès de la petita noblesa i classe burgesa, com a principals consumidors (Santanach, 2011:43). Són anys en què té lloc una profunda renovació literària per com s’adopten cultismes però també lèxic i fraseologia popular del castellà. L’autor més emblemàtic fou Francesc Vicent Garcia, anomenat el Rector de Vallfogona (Santanach, 2011:43) que destaca per la seva obra satírica i burlesca de la realitat. Un altre nom d’aquest període és Francesc Fontanella.

Però la castellanització de les produccions, com argumenta Santanach (2011:28), s’ha d’entendre com una manera deliberada, per part dels autors, de mostrar l’adopció de “motius literaris procedents d’altres tradicions o al conreu de formes mètriques d’importació”. Hi ha, doncs, consciència i intencionalitat en aquest gest.

Amb els decrets de Nova Planta, a principis del segle XVIII, i les consegüents prohibicions de l’ús del català com a llengua pública, s’observa una davallada de la producció literària en català (Santanach, 2011:47) alhora que de la capacitat creativa. Així i tot, trobem autors, com Agustí Eura, productor d’una extensa obra literària, de temàtica religiosa i moral, i d’escassa influència dels corrents de la Il·lustració. Aquest corrent ideològic es manifestarà en obres de mitjan segle XVIII amb autors com Francesc Tagell, Ignasi Ferrera, Pau Puig, però sobretot per Joan Ramis, menorquí que, amb un estil neoclàssic, és autor de poesia i dramatúrgia (Santanach, 2011:48-49).

S’escrivia en castellà quan interessava divulgar les obres més enllà del territori catalanoparlant (Baró, 2019:109), en canvi, per al públic català, s’optava per aquesta llengua, per ser la pròpia i comuna, però també per un sentiment d’afirmació.

Observem, doncs, que els autors de l’edat moderna foren productors de literatura de ficció/creació, sobretot de poesia, però també d’una altra literatura, la de no creació, ja sigui religiosa, historiogràfica, epistolar, etc. escrita sovint en diverses llengües a banda del català (Miralles, 2017:1’36’’ i 3’43’’), perquè si la castellanització era intencionada, com s’ha dit, també ho era el bilingüisme. S’escrivia en castellà quan interessava divulgar les obres més enllà del territori catalanoparlant (Baró, 2019:109), en canvi, per al públic català, s’optava per aquesta llengua, per ser la pròpia i comuna, però també per un sentiment d’afirmació.

Però d’aquest període, realment en sabem poc. Al segle XIX, s’etiquetà i difongué amb el sobrenom de Decadència. La deslegitimació del català com a llengua de cultura per raons polítiques; la castellanització dels autors i obres; l’aparició de nous criteris estètics que s’oposaven als de la poesia precedent, d’estil Barroc, entre molts altres motius (Santanach, 2011:29 i 48), es justificà, segons els criteris d’uns pocs, la creació d’una etiqueta amb un clar rerefons negatiu, que condemnava a l’oblit totes les obres en català compreses entre el segle XVI i el XVIII (Rossich, 2017:3’20).

Per això, el terme cànon literari, entès com la llista d’obres que compleixen uns criteris de qualitat, s’ha de posar en dubte (Portell, 2021). Pel caràcter reduccionista del propòsit (només uns noms/autors entren al cànon) però també per com els criteris de qualitat responen a uns interessos de grup (Portell, 2021:98) i que en el cas de l’absència intencionada d’obres de l’època moderna, cal apuntar a alguns prohoms de la Renaixença, com Manuel Milà i Fontanals (Santanach, 2011:50).

Ara bé, la societat evoluciona i els criteris de qualitat/estètics que defineixen el cànon, també. Per tant, obres i autors oblidats del Renaixement, Barroc i Il·lustració catalana, menystinguts per no encaixar com a productes literaris tal com els entenem actualment, convé fer-los aflorar i rellegir-los (Portell, 2021:102-103). Ens sorprendran.
 

Bibliografia

Baró, Xavier (2019). «Algunes reflexions sobre l’ús de la llengua a la Catalunya barroca i la superació del concepte Decadència». A: Revista de Dret Històric Català, 18 p. 99-113

Feliu, Francesc (2004): «El català a l'edat moderna. Literatura Catalana Moderna», A: Serra d'Or, 529, p. 48-51

Miralles, Eulàlia (2017). «Parlem sobre el concepte de literatura en l’edat moderna». A: La literatura en l’edat moderna. [recurs d'aprenentatge audiovisual]. Universitat Oberta de Catalunya

Ortega, Rudolf (2016). «En defensa de la llengua: Discursos, manifestos i textos decisius en la història del català». Barcelona: Angle Editorial

Portell, Sebastià. (2021). «A canonades». A: Portell, Sebastià. Les nenes que llegien al lavabo. Barcelona: Ara Llibres, p. 95-103

Rossich, Albert. (2017). «Parlem sobre les etiquetes historiogràfiques». A: La literatura en l’edat moderna. [recurs d'aprenentatge audiovisual]. Universitat Oberta de Catalunya

Santanach, Joan (2011): «La decadència de la Decadència. Consideracions sobre un concepte historiogràfic prescindible». A: Santanach, Joan, et al. A: Llengua i literatura. Barcelona. 1700. Barcelona: Barcino: Fundació Lluís Carulla: Institut de Cultura, DL 2011. p. 2-57