La Laia va marxar un 13 de gener i va deixar-nos orfes? No hi ha cap paraula al diccionari que pugui definir a uns pares que perden el seu fill. Mai m’ho havia parat a pensar fins al maleït moment en què t’hi trobes.

Tot i haver-ne passat de tots color des que va néixer per la seva condició d’‘especial’ (perquè sí: era un ésser tan especial que ningú mai ha pogut ni podrà entendre que la nostra felicitat era veritable), ens sentíem afortunats pel fet que d’haver-nos escollit com a família. Érem els pares de la nena ‘especial’, però passàvem a ser què? No existeix cap mot que pugui descriure o anomenar uns pares que perden un fill. Suposo que deu ser així perquè és antinatura. És aquell fet tràgic que sempre li passa al veí i d’això –de fets que només passen als veïns– en sabíem una mica. Els setze anys de la Laia no van ser tot ‘flors i violes’, però vam aprendre a adaptar-nos a tot. Ella ens ho va anar ensenyant i vam gaudir de la vida tal com ella ens la mostrava. Fins que un dia d’hivern del mes de gener una onada de fred va glaçar-nos el cor i ens va congelar la vida.

Vam ser engolits per una foscor absoluta i silenciosa, com quan van apagar-se els seus ulls. No volíem veure ni la llum del sol i tothom patia per nosaltres. Ningú sabia com ajudar-nos, què dir, com actuar... Perquè la societat no està preparada ni ha estat educada per fer front a uns pares que perden un fill. Poques setmanes després, una persona que ens estima va parlar-nos de l’Associació Marc G. G. No va saber-me explicar molt bé què feien, però pensava que ens podia ser d’ajuda.

“Tots tenim un nexe comú, la pèrdua d’aquell ésser estimat. I tot i que és difícil aprendre res d’un fet així, tots m’ensenyen cada dia que la vida segueix i que “demà tornarà a sortir el sol””

Personalment, voldria fer un incís en això, ja que a Andorra molta gent no coneix l’associació ni, de fet, és conscient del bé que fa: tant en pares que han perdut fills, com en vídues, com en qualsevol persona que hagi perdut un ésser estimat. Crec que és una entitat com aquesta indispensable en una societat i s’hauria de reconèixer més la tasca dels qui la duen a terme de manera totalment altruista i generosa.

Tornant a agafar el meu fil, després de marcar el telèfon de l’associació dos o tres cops, vaig ser capaç de no tornar-lo a penjar amb l’esperança de trobar un bri de llum entre tanta foscor. La veu de la Rosa a l’altre costat de l’aparell va fer-me arribar una espurna de calma enmig del dolor. Ho va fer tan sols amb una frase que no oblidaré mai: “Plora, carinyo, plora”. Jo, mentrestant, no parava de sanglotar intentant explicar-li el què ens havia passat. Dos dies més tard trucaven al timbre de casa el Paco i la Rosa, que, després de donar-nos tota mena d’opcions per trobar-nos un primer cop, cercant en tot moment la nostra comoditat amb un respecte i empatia que no puc arribar a explicar, ens van abraçar i aquella abraçada sincera d’uns desconeguts és un gest que tampoc podrem oblidar mai. Des del minut zero vaig saber que ells –juntament amb l’Associació Marc G. G.– serien els qui ens ajudarien a aprendre a viure de nou després de tan sentida pèrdua i que això era un regal que ens enviava el seu fill Marc, amb qui ara estava la Laia.

Catorze mesos després només puc donar les gràcies, ja que al Paco i a la Rosa s’hi han afegits moltes més persones increïbles. Algunes tenen un nom que pot definir la seva pèrdua. D’altres, en canvi, no. Però totes tenim un nexe comú, la pèrdua d’aquell ésser estimat. I tot i que és difícil aprendre res d’un fet així, totes i cadascuna d’elles m’ensenyen cada dia que la vida segueix i que “demà tornarà a sortir el sol”.