Gairebé 4.000 dies.
Onze anys.
Aquest és el temps que ha passat des de la nota del FinCEN i la intervenció immediata de BPA i Banco Madrid per part de les autoritats andorranes i espanyoles.
Per als nostres fills i filles, això no és una xifra: és mitja infantesa. En alguns casos, pràcticament tota. Han crescut en un món on els seus pares i mares han estat assenyalats, criminalitzats i exposats públicament com a delinqüents.
Durant aquests anys, els afectats hem patit una persecució mediàtica implacable. Més de 3.000 articles, programes de televisió i emissions de ràdio ens han vinculat amb tota mena de delictes: blanqueig, narcotràfic, xarxes criminals. Acusacions llançades no només des de mitjans, sinó també des d’àmbits judicials i polítics.
El buit social, en molts casos, ha estat total. Repudi, marginació, exclusió de la vida social del nostre propi país.
I, tanmateix, des del primer moment es va explicar què havia passat realment.
En reunions personals amb autoritats, i també en seu judicial —davant de la batlle, del fiscal general i de l’acusació de Govern— es va exposar que BPA havia estat objecte d’un atac orquestrat des de l’Estat espanyol. No era una teoria improvisada: era una denúncia fonamentada.
Malgrat això, la resposta va ser l’escarni i la repressió. El CEO del grup BPA va ser empresonat i va passar dos anys en presó preventiva. Dos anys.
Amb el temps, van aparèixer proves de gran rellevància. Entre elles, una gravació considerada per molts com “la mare de totes les proves”, en què un agregat de l’ambaixada d’Espanya coaccionava BPA. Semblava una evidència clau.
També és un fet que el FinCEN va retirar la seva nota contra BPA sense haver sol·licitat mai informació, documentació ni declaracions als responsables del banc.
Durant anys, hem aportat als tribunals evidències, documents i indicis que apunten a l’existència d’una operació amb motivacions polítiques i finalitats espúries. Un complot, una conxorxa contra una entitat bancària andorrana.
“En reunions personals amb autoritats, i també en seu judicial —davant de la batlle, del fiscal general i de l’acusació de Govern— es va exposar que BPA havia estat objecte d’un atac orquestrat des de l’Estat espanyol. No era una teoria improvisada: era una denúncia fonamentada. Malgrat això, la resposta va ser l’escarni i la repressió”
El que sorprèn —i desconcerta— qualsevol persona a qui expliques el cas és que, avui, amb tot el que ha anat sortint a la llum, ningú reaccioni al nostre país.
Els afectats hem proposat solucions. A polítics, a institucions, a representants de la societat civil. Solucions per passar pàgina d’un afer que mai hauria d’haver existit, però que va existir i va afectar centenars de treballadors, centenars de famílies, milers de clients i la reputació de tot un país: Andorra.
Els darrers mesos s’acumulen declaracions, documents i noves informacions que reforcen la idea que el que va passar no és el relat oficial que se’ns va voler imposar. Cada cop hi ha més indicis que apunten a una maniobra construïda amb meticulositat.
Es van obrir desenes de causes, es van intervenir comptes, es van bloquejar saldos de clients. Tot plegat configurava un escenari perfecte per transmetre a l’opinió pública la imatge d’un grup que actuava criminalment.
Però avui sabem —i cada cop queda més acreditat— que BPA treballava amb transparència, sota la supervisió de les institucions andorranes, auditada per firmes internacionals de primer nivell i amb estàndards equivalents als de la resta d’entitats del país.
Llavors, la pregunta és inevitable:
Per què, malgrat tot això, es continua perseguint les persones vinculades al grup BPA?
És una actuació difícil d’entendre des del dret, des de la lògica institucional i des del sentit de justícia.
O potser no és tan inexplicable.
Si s’analitza en profunditat, potser apareixen les veritables raons. Raons que ningú s’atreveix a verbalitzar obertament.
Avui, en seus judicials i en mitjans de comunicació d’arreu, ja es parla obertament de conxorxes i operacions irregulars. El relat comença a esquerdar-se.
La gran pregunta és si Andorra està preparada per obrir aquesta caixa de Pandora. Per assumir les conseqüències de saber tota la veritat.
Perquè les proves no desapareixeran. Al contrari: seran cada cop més clares i més contundents.
I el més dolorós de tot és això: que costa reconèixer el nostre propi país.
Quan el rencor, la maldat i l’enveja passen a dominar el clima social, es converteixen en pèssims companys de viatge per al futur d’una nació.