Han passat un parell de dies. No sé si ja és conscient que formarà part de la història del futbol andorrà o encara costa assimilar el que van aconseguir contra el Drita.
Encara costa una mica assimilar-ho. Amb el pas dels dies tens més perspectiva del que significa haver fet història aquí a Andorra. Al principi no t’ho acabes de creure i després vas mirant Instagram, les coses que penja la gent... Al cap i a la fi, ha sortit pràcticament a tot arreu. Hem comprat els diaris i també hi hem sortit. Just després del partit no ets tan conscient del que acabes de fer, però amb el pas dels dies sí que te n’adones i és un orgull poder formar part de tot això.
Va ser especialment protagonista amb dues aturades durant la pròrroga. Com va viure aquells minuts en què qualsevol error els podia deixar fora?
Ara, quan tornes a veure les aturades, t’adones més de la importància que van tenir. En aquell moment no n’era tan conscient perquè estava tan concentrat en el partit que simplement reacciones. De vegades tens la sort que la pilota et ve a prop, pots reaccionar i treure-la, que és el que va passar. No ets realment conscient del que has fet fins que s’acaba el partit.
Felip Ortiz va dir després del partit que en alguna d’aquestes ocasions ja havia vist la pilota dintre. N’hi ha alguna que consideri especialment complicada?
Al final, els mà a mà acostumen a ser difícils perquè el davanter té molta porteria i molts llocs on poder col·locar la pilota. Per sort, crec que les dues ocasions que van tenir van anar bastant centrades, vaig tenir temps per reaccionar i les vaig poder aturar bé.
I després arriba una tanda de penals amb una classificació històrica en joc. Havien estudiat especialment els llançadors del Drita o va ser més qüestió d’intuïció?
Vam mirar els pocs penals que teníem d’ells. El primer que va llançar, el capità, n’havia tirat quatre o cinc i ho havia fet de manera bastant variada: dos a la dreta, dos pel mig, un a l’esquerra... Era pràcticament l’únic que havíem pogut estudiar, juntament amb un altre jugador que ja havia estat substituït i no era a la tanda. Al final, l’únic que tenia estudiat em va canviar el costat respecte d’on jo pensava que el tiraria. La resta va ser més intuïció i intentar interpretar una mica com estaven ells.
Quan Faysal marca l’últim penal, què és el primer que li passa pel cap? Recorda alguna imatge concreta?
Va ser una alegria immensa. Al principi no m’ho creia i, si et soc sincer, tampoc estava portant el compte dels penals. No sabia exactament que aquell era l’últim. Jo continuava concentrat pensant que encara havia d’aturar-ne un altre o que nosaltres encara n’havíem de llançar un més. De sobte vaig veure tothom corrent i va ser quan em vaig adonar que ho havíem aconseguit i que havíem fet història.
El director esportiu, Xavi Romero, explicava que el va sorprendre veure l’estadi tan ple, fins i tot amb gent que habitualment no segueix l’Inter. Des de la porteria també va sentir que aquella nit s’estava jugant alguna cosa que anava més enllà del club?
Sí, la veritat és que sí. Va venir molta gent a veure’ns. Crec que en cap dels partits que havíem jugat, ni tan sols a la Conference, havia vist la grada tan plena i tan animada. Van estar animant pràcticament durant tot el partit, molt ficats, i fins i tot durant la tanda de penals. Es van fer notar i des del camp vam sentir que hi havia molta gent donant-nos suport.
Ha estat en vestidors i escenaris del màxim nivell amb el Sevilla i ha viscut el futbol professional espanyol. Quina dimensió dona al fet que un club d’una lliga com l’andorrana hagi aconseguit entrar en una fase principal UEFA?
Moltíssima. Al cap i a la fi, si cap club ho havia pogut fer fins ara és per alguna cosa. No és fàcil entrar en una competició UEFA i encara menys havent de començar des de la primera ronda. Són moltes eliminatòries contra equips bons, que també han guanyat les seves lligues. És difícil i, quan ho mires amb perspectiva, encara poses més en valor el que hem aconseguit.
Va formar part del Sevilla campió de l’Europa League i va compartir porteria amb futbolistes com Bono, Vaclík o Dmitrovic. Imaginava aleshores que anys després viuria una nit europea tan important defensant l’Inter?
Em costava imaginar-ho. El futbol dona moltes voltes i mai saps on pots acabar, però nits com aquesta són molt difícils de viure perquè molt poca gent ho aconsegueix. I encara més sent porter, perquè només n’hi ha un a cada equip sobre el terreny de joc. No era gaire conscient que pogués arribar a viure una nit així. Al final, estar aquí a Andorra et dona aquesta possibilitat: viure nits europees que jugant a Primera RFEF o Segona RFEF a Espanya no podries tenir. Això només està a l’abast de la Primera Divisió de cada país.
Va arribar a debutar a Primera amb el Sevilla i després va passar pel Tenerife i el Fuenlabrada. Què va trobar a l’Inter per recuperar aquesta continuïtat i aquest protagonisme?
Sobretot em van donar molta confiança. Venia d’uns anys pràcticament sense jugar i havia acabat bastant cremat del futbol. Quan ets segon porter i no jugues gens, però estàs entrenant bé i tot i així no et posen, és una situació molt difícil. Quan vaig arribar a l’Inter em van donar la confiança que necessitava per poder oferir el nivell que crec que tenia i que no havia pogut demostrar en altres llocs. Això és sobretot el que m’ha donat l’Inter: confiança. No passa res si falles o comets algun error; has de continuar treballant i ells continuen confiant en tu.
Precisament per la seva trajectòria, tenia algun prejudici sobre el futbol andorrà que hagi hagut de canviar després de viure’l en primera persona?
Sincerament, pràcticament no havia sentit parlar del futbol andorrà, més enllà de l’Andorra de Piqué, que havia jugat a Segona i és el que té més repercussió a Espanya. De la lliga d’aquí no en sabia pràcticament res. Quan vaig arribar em va sorprendre perquè pensava que hi hauria un nivell més baix i, en canvi, hi ha quatre o cinc equips bons que et posen les coses difícils durant la competició. Si no estàs atent, qualsevol equip et pot guanyar. Això em va sorprendre i crec que, durant els anys que porto aquí, el nivell ha anat millorant encara més.
Té la sensació que la lliga està creixent i que cada vegada arriben més jugadors amb experiència en categories importants?
Sí, crec que ha anat evolucionant i millorant. També hi ha molts futbolistes que poden veure que aquí tenen més oportunitats d’arribar a competicions UEFA. I ara que nosaltres ho hem aconseguit, potser hi haurà més jugadors que pensin: “Potser aquí tinc una bona oportunitat per poder jugar competicions europees”. Crec que això donarà un altre impuls a la lliga i farà que futbolistes que fa uns anys ni s’haurien plantejat venir ara s’ho puguin replantejar.
“Si arriba gent nova, l’acollirem dintre del grup i farem que hagi de donar el màxim, igual que ho estem fent nosaltres, per continuar creixent i assolint els objectius”
Des del club s’explica que el premi econòmic és molt important, però que no es preveu revolucionar la plantilla per disputar la Conference. Com ho veuen des de dins? Creu que cal reforçar alguna posició?
Amb aquest equip ja portem molts jugadors junts des que jo vaig arribar fa dos anys i tenim un grup molt bo. Si es faran fitxatges o no és una cosa en què tampoc penso gaire, perquè això correspon a Xavi i a la direcció esportiva. Tenim un bon equip i, sobretot, un bon grup, que crec que és molt necessari per aconseguir coses com aquesta: tenir bons jugadors, però també bona gent dintre. Si arriba gent nova, l’acollirem dintre del grup i farem que hagi de donar el màxim, igual que ho estem fent nosaltres, per continuar creixent i assolint els objectius. Qui vingui ha de saber que dintre del nostre grup hi ha una exigència molt alta i li demanarem el mateix.
El sorteig els ha posat davant Copenhaguen, Estrella Roja, Getafe, Universitatea Craiova, Aarhus i Mjällby. Quan veu aquests noms al costat de l’Inter, quin és el rival que li fa més il·lusió?
Per proximitat i també per la facilitat perquè pugui venir la meva família, el Getafe. Crec que és un molt bon lloc. Ja he estat al Coliseum i és un molt bon estadi, sempre hi ha molt bon ambient i acostuma a anar-hi molta gent. Em fa molta il·lusió jugar-hi perquè ja sé que una part de la meva família podrà venir. A més, tinc família a Madrid i segurament hi podrà haver familiars i amics. És el partit que més il·lusió em fa.
Un altre escenari molt especial serà el ‘Petit Maracanà’ de Belgrad contra l’Estrella Roja. Li fa il·lusió poder viure també aquest tipus d’experiències i aficions?
Sí, molt. Sempre he vist molts vídeos de l’afició de l’Estrella Roja i de com viuen els partits. Poder-ho viure des de dintre serà emocionant. Quan estàs jugant intentes estar concentrat i oblidar-te una mica de tot això, però segur que aquella afició es farà notar. Competir allà serà molt bonic.
Amb els equips que hi ha al davant, quin ha de ser l’objectiu en aquesta fase? Arribar-hi ja és el premi o creuen realment que poden sumar punts?
Nosaltres anirem amb la mentalitat de fer-ho tan bé com sigui possible i disputar cada partit com hem fet durant aquestes eliminatòries prèvies. És evident que ara són equips millors, molt bons i amb molta més experiència que nosaltres en competicions UEFA. Però ser novells o debutants no significa que els ho posem fàcil. Competirem tots els partits, anirem a mort i intentarem sumar el màxim nombre de punts possible.
Després d’haver passat per etapes en què no havia gaudit de minuts, sent que aquesta classificació també reivindica una mica la seva trajectòria com a porter?
Sí, la veritat és que sí. En aquest últim partit vaig poder fer bones aturades, però no només és això. També és jugar bé amb l’equip, estar concentrat, estar ficat en el partit, jugar les pilotes amb els peus amb la defensa... Fer un bon partit reivindica la meva posició com a porter i el nivell que puc donar i que sé que puc oferir.
Si fa uns anys li haguessin dit que acabaria classificat per disputar una competició europea amb un equip andorrà, què hauria respost?
Segurament no m’ho hauria cregut. Soc més de viure el dia a dia, estar concentrat en cada partit i en cada setmana, i mai havia pensat gaire en una situació com aquesta. Però si he arribat fins aquí també és pel treball que he fet durant molts anys. I no només jo: tots els meus companys tenim una trajectòria llarga, amb molt treball i molts sacrificis al darrere. Això és una part clau del que hem aconseguit. No és fruit només d’un any o d’unes bones eliminatòries. Hi ha moltes més coses al darrere. El treball de cada dia és el que ens ha fet arribar fins aquí i hem de continuar pel mateix camí: treballant bé, millorant i intentant ser millors en cada entrenament i en cada partit.
Per acabar, com se sent a Andorra? S’hi veu més anys? Com s’ha adaptat al país?
Ens hi hem adaptat molt bé. Crec que és un país molt bo per viure i, sobretot, per tenir una família i veure créixer el teu fill. És molt tranquil. Nosaltres vivim a Canillo i m’agrada molt viure-hi: tinc molta tranquil·litat, estic relativament a prop del centre i vaig caminant pràcticament a tot arreu. A l’hivern, a més, és preciós quan està tot nevat. Jo venia de Sevilla i mai havia vist nevar. Ens vam quedar impressionats la primera vegada que vam veure tots els carrers blancs. M’agrada molt el país i viure aquí.
Comentaris