Què és el que vols transmetre amb ‘Miss Universo’? És el teu primer curt?
No. Durant el confinament vaig crear la meva primera peça audiovisual, titulada ‘Limpieza’, en la qual, a través d’imatges d’arxiu, és a dir, sense imatges rodades per mi, creava un pamflet audiovisual per denunciar i constatar la situació de violència, discriminació i precarietat en què es troben les treballadores de la neteja i, en general, de la llar. A partir de la viralització d’aquella peça, que vaig penjar a Youtube, el 2021, el festival Temporada Alta em va encarregar a mi, i també a altres creadors escènics, una nova peça audiovisual per incloure en la seva programació en línia. D’aquí neix ‘Miss Universo’.
La bellesa i la possibilitat de fer-la conviure, identificar-la amb la intel·ligència és el tema principal?
No, no és la bellesa. ‘Miss Universo’ és un exercici estilístic que faig a partir d’una de les vinyetes de la pel·lícula ‘Masculin féminin’, de Godard. La pel·lícula està fragmentada en vinyetes. Una d’elles escenifica una entrevista a una noia que ha estat seleccionada Miss 19 Anys per una revista. Godard ens presenta una noia estèticament molt senzilla, com dient-nos que qualsevol noia podria ser Miss 19 Anys. Godard, a més, fa que s’expressi de manera insegura, dubitativa. És una escena que jo vaig treballar com a actriu durant el meu últim any de carrera a l’Institut del Teatre. I anys més tard vaig decidir que volia fer una peça audiovisual replicant aquesta vinyeta, però donant-li la volta. Jo mostro una Miss Universo tal com és, estèticament, una Miss Universo, però, en canvi, faig que s’expressi amb l’artifici de la filosofia. En aquest sentit, també faig una referència als concursos de bellesa, on les noies responen coses una mica surrealistes quan els fan preguntes. La meva Miss Universo parla sobre l’amor, el treball, la violència...
Tu creus que la societat ha aconseguit entendre que la bellesa no exclou el pensament complex, el criteri polític, la lluita social?
Bé, depèn de què consideris bellesa, no? Crec que estem en un moment d’estetització de la política. I això va des d’una samarreta del Che Guevara, que no et fa comunista, fins a la indumentària que duu la ‘moderna’ de torn que parla en un ‘podcast’ sobre qualsevol aspecte de la feminitat i que ho fa, aparentment, des d’una perspectiva política. Tot això és estetització de la política i l’estetització de la política sempre és reaccionària perquè no té cap altra finalitat que ella mateixa. És a dir, és un entotsolament de la persona que l’executa. És desmobilitzador, paralitzador. I és totalment inútil. És el que realment són les inèrcies polítiques actuals: una manera de fer veure que s’estan tractant qüestions serioses. Sí que he tingut la sensació que, des de fa cosa de cinc anys, les coses han canviat una mica, però ni per a bé ni per a mal. Simplement, han canviat. Vaig tenir la sensació que durant molt de temps els espais polítics sí que defensaven una certa estètica de les dones. Una estètica que no tingués a veure amb cap concepte relacionat amb la bellesa, sinó amb la moral, amb la demostració que eres una noia que per estar polititzada vestia d’una manera, generalment, masculina. Però, vaja, no estic donant-li moltes voltes al tema. Al final, el concepte de bellesa, tal com està instaurant en la nostra societat, és un concepte profundament burgès. El que sí que m’interessa és teoritzar sobre la construcció de la bellesa des d’una perspectiva marxista.
“La bellesa no són quatre noies vestides de rosa o amb estil parlant en un ‘podcast’ sobre roba, sobre coses de dones. Això no és bellesa i sembla que ho és perquè l’estètica és aparentment femenina. [...] I per a mi, en relació amb el sistema capitalista, serà bell tot allò que lluita contra ell perquè no hi ha res més lleig que el capitalisme”
A què et refereixes?
És a dir, què és bell i què no ho és. La bellesa no són quatre noies vestides de rosa o amb estil parlant en un ‘podcast’ sobre roba, sobre coses de dones. Això no és bellesa i sembla que ho és perquè l’estètica és aparentment femenina. La bellesa, però, tampoc és un quadre penjat a les parets del MACBA. La bellesa és una altra cosa. I per a mi, en relació amb el sistema capitalista, serà bell tot allò que lluita contra ell perquè no hi ha res més lleig que el capitalisme.
Ens han educat per envejar més la bellesa que la intel·ligència?
Bé, sí, vivim en un món molt superficial, no? Sí. No tinc gaire més a dir. Vivim en un món on l’estudi o la intel·ligència no són qüestions a tenir en compte. I quan es tenen en compte sovint és des de la pedanteria, cosa que també em sembla patètica. El que és evident, però, és que estem vivint un procés d’analfabetització.
Ara sorgeixen moviments, tendències que fan valdre el lletgisme.
No m’interessen gens aquests debats. Em van poder interessar en algun moment per les meves inquietuds historicoartístiques. Però ara em semblen banalitats. Per a mi, la bellesa és alló vertader i allò just. A mi m’agrada el concepte de bellesa de Plató i després el concepte de l’estètica que fa Hegel. Però sí, òbviament, hi ha moltes marques que opten per vendre el que és aparentment contradictori a les tendències estereotipades de bellesa. Creen modes contràries, però tinc la sensació que estem en el dia de la marmota. Són estratègies de màrqueting. El que intenten és imposar-se estèticament, diferenciar-se. Ens la intenten colar, que ho entenguem com a novetat. No m’interessa tot això.
Creus que s’està trencant el cànon estètic clàssic, com es diu, o és un autoengany pensar-ho?
És una mentida, una gran falsedat. Ho podem veure ara, per exemple, que està tornant el cànon de bellesa extremadament prim. Això es manté, es perpetua. És impossible sortir del sistema capitalista. Ja està tot mercantilitzat. Tant si ets prima com si ets grassa. És així.
La bellesa encara es maneja com un poder social avui? Com es fa amb els diners o amb el sexe.
Quina bellesa? Insisteixo: entenc la bellesa des del concepte de Plató, que deia que allò bell era allò just i allò vertader. Soc platònica. Necessitaria cinc hores, però, per desenvolupar-ho. La bellesa no és un poder social ni deixa de ser-ho. L’únic bell que puc trobar en aquest món tan horrible és la consciència de classe i tot allò que forma part de la meva tradició revolucionària. En algun moment sí que he pogut reivindicar el concepte de bellesa, però sempre des d’una perspectiva filosòfica. Fa cinc anys, potser; però ara en tinc trenta-tres i han passat moltes coses. Avui, qualsevol aproximació a la bellesa és burgesa i, per tant, lletja, injusta. Dir que la bellesa serveix com a poder social no significa res. És naïf, buidor. És forma més de mercantilitzar-la.
La teva projecció pública es va impulsar notablement després d’aquella entrevista a ‘Núvol’, publicada el 2020. Aleshores deies que “escriure bé és més revolucionari que escriure en català”. Era el titular, de fet. Ho mantens avui, cinc anys després?
Mantinc tot el discurs polític d’aquella entrevista, però amb molts matisos. Feia una crítica a l’esquerra independentista perquè se’m veia com una ‘barbie’. I avui, en els ambients polititzats, encara em sento que se’m veu com una ‘barbie’. Però aquesta vegada em presento com una ‘barbie’ per fotre. Ja no soc marxista leninista independentista, com em proclamava en aquella entrevista. Ara soc marxista ortodoxa. Soc leninista, simplement. Han canviat moltes coses des d’aleshores i algunes les vaig anticipar en aquella conversa. La meva crítica al feminisme, per exemple, crec que era interessant. Reconec, però, que era una entrevista contradictòria. No sabia articular el meu discurs d’una manera concreta, el meu posicionament com a artista, com a poeta. Va ser una entrevista que vaig odiar molt durant els dos anys següents. Crec que no soc la mateixa persona. M’he radicalitzat políticament. Ara bé, les meves intuïcions eren encertades. Per tant, sí: crec que és més revolucionari escriure bé que escriure en català.
“Qualsevol aproximació a la bellesa és burgesa i, per tant, lletja, injusta. Dir que la bellesa serveix com a poder social no significa res. És naïf, buidor. És una forma més de mercantilitzar-la”
Ho deia, també, per la situació de la llengua catalana, que no és la mateixa cinc anys després. Hi ha molta producció literària, però la llengua va retrocedint al carrer.
Me la sua que qui escriu en català sigui una persona de dretes. Escriure bé no significa escriure bellament només. No significa escriure bé poesia. Significa saber escriure, sense faltes d’ortografia. La llengua catalana està en la mateixa situació que en aquell moment. La llengua no se salvarà escrivint massivament en català ni parlant massivament en català. A més, això és impossible que passi sota el capitalisme. La gent que defensa la llengua el que ha de fer és fer una anàlisi del context polític i entendre que per salvar la llengua catalana cal destruir aquest sistema. No hi ha més. Cinc anys després, doncs, el meu posicionament respecte de la llengua catalana és el mateix. És una de les meves dues llengües. La llengua amb què escric i la defenso com qualsevol altra llengua del món, sense folklorització, sense sentimentalisme. És una llengua petita i això també és bonic.
Constates un empitjorament, però?
Jo veig un empitjorament de les vides de la classe treballadora, és a dir, de la majoria de la gent. Això és el que veig amb relació a fa cinc anys. Això té a veure amb la llengua catalana? Sí, és clar, té molt a veure. És una qüestió complexa i no em vull estendre, però em preocupen més els desnonaments que cap altra cosa. Si la classe treballadora i el proletariat migrant estan patint i lluitant perquè els fan fora de casa, com i quan creus que poden aprendre català?
“Els únics que defensen el català d’una manera honesta són els comunistes. Punt. Com ho va fer en el seu moment el PSUC. Òbviament, la llengua catalana està en una situació nefasta, però com qualsevol altre aspecte de la vida. Com qualsevol altre”
No totes les lluites són paral·leles, horitzontals.
El sistema capitalista produeix això, produeix injustícia. Al·lucino amb els partits polítics o les associacions que defensen la llengua d’una manera abstracta, des d’una mena de folklorització, des d’un nacionalisme que ja hem vist que és bastant retrògrad. No entenen que des del sistema capitalista no es pot defensar la llengua. Els únics que defensen el català d’una manera honesta són els comunistes. Punt. Com ho va fer en el seu moment el PSUC. Òbviament, la llengua catalana està en una situació nefasta, però com qualsevol altre aspecte de la vida. Com qualsevol altre.
Havent exposat el teu posicionament polític, creus que la societat està desperta, activa davant les injustícies del capitalisme i l’auge de l’extrema dreta o es continua en un estat de passivitat, de no-bel·ligerància? No sé si, per exemple, la classificació oficial d’Alternativa per Alemanya com a partit d’extrema dreta per part dels serveis d’intel·ligència alemanys podria ser un senyal.
Crec que una de les característiques de la conjuntura política actual és, precisament, l’auge reaccionari. I no cal anar-se’n a Alemanya. A Catalunya, per exemple, estem governats pel PSC, que se suposa que és un partit socialdemòcrata i no ho és. Les polítiques d’Illa i de Collboni són polítiques de dretes que decideixen i apliquen sense cap mena de vergonya. D’altra banda, estem veient com el sentit comú també s’està dretitzant i tenim monstres com la Sílvia Orriols, que no deixa de ser un producte de l’orgull nacional ferit que va generar ‘el procés’. Sense dubte, està sorgint un nou feixisme contemporani. I hem de diferenciar entre l’extrema dreta radical i el nou feixisme o feixisme contemporani, amb les particularitats de la seva època. Si diem que tot és feixisme, res és feixisme.
De fet, fa uns dies vaig veure que assenyalaves a Twitter el suport de Sílvia Orriols [alcaldessa de Ripoll, d’Aliança Catalana] a Xavier García Albiol [alcalde de Badalona, del PP]. Et volia demanar, però, per què no has abandonat Twitter?
És absurd. Qui controlava abans Twitter? El meu veí del poble? Estava en mans d’un altre gran empresari. La gent es comporta per inèrcia. Ningú es pot sentir un gran salvador per haver deixat Twitter. Jo vull estar allà on hi hagi gent, on tingui la possibilitat d’interpel·lar. Si és Twitter, estaré a Twitter. Quina diferència hi ha entre estar a Twitter o estar a TikTok i Instagram? Totes són xarxes socials controlades per grans empresaris. És insignificant abandonar Twitter. Això també és un símptoma de la despolitització de la gent. Quan algú sent que pot fer alguna cosa en presumpte benefici de la societat, la fa. Sortir de Twitter, però, és un posicionament moralista perquè no té cap mena d’incidència en la realitat. No es pot sortir del capitalisme.
“Sobre l’ambient polític d’Andorra, no en sé res. No sé qui governa. Deu ser un ‘xiringuito’, no? Un país tan petit… La gent deu estar molt poc polititzada”
Dissabte presentaràs ‘Miss Universo’ a l’Ull Nu, a Andorra. Un país conservador, confessional, ‘casa’ de ‘youtubers’ que evadeixen impostos… Un país que pateix una crisi immobiliària profunda. Algun interès pel país?
És un territori tan petit que per a mi Andorra és Catalunya. Serà la meva primera visita al país, de fet. Em fa contenta perquè vindré amb la meva germana i farem una excursió, coneixerem Andorra la Vella... Sobre l’ambient polític d’Andorra, no en sé res. No sé qui governa. Deu ser un ‘xiringuito’, no? Un país tan petit… La gent deu estar molt poc polititzada, com a tot arreu.
Sí, aquí la gent no es mou, està anestesiada.
Comentaris (8)