Com recorda els seus inicis en l’art i què el va portar a escollir la tècnica de la plantilla, un dels seus distintius?
No en tinc un record gaire clar perquè he dibuixat tota la vida. Des de petit, dibuixar era una activitat natural. La meva, de fet, mare també dibuixava. Va morir quan jo tenia cinc anys. Va deixar els seus quaderns de dibuix i els meus avis m’animaven constantment a continuar el que ella havia començat. Així que, d’alguna manera, dibuixar era una continuïtat de la seva passió artística. Una continuació gairebé instintiva. El pas a la plantilla va arribar més tard, el 2006, quan vaig sentir la necessitat de pintar a l’espai públic. Sense autoritzacions, calia actuar amb rapidesa i jo no volia fer simplement grafits. Volia crear una obra que fos reconeixible com a art. La plantilla, doncs, em permetia treballar lentament i amb precisió a l’estudi –amb el bisturí, capa rere capa– i intervenir, després, molt ràpidament al carrer.
Quins artistes o moviments l’han influït més? Quins són els seus referents?
Són molts, en realitat, i de registres molt diversos. Des d’artistes del romanticisme i del classicisme fins a la pintura barroca del segle XVIII. M’han marcat artistes com Yves Klein o els membres del Genet Blau –Franz Marc, Kandinsky…– així com els pioners de l’art urbà, d’Ernest Pignon a Banksy. També –vull afegir– m’ha influït la poesia que acompanya alguns moviments artístics i aquí cal destacar l’aportació d’Apollinaire al cubisme. Com deia, les influències són nombroses i variades. Seria impossible reduir-les a una llista limitada.
“L’equip de Banksy i altres artistes de Bristol [un dels bressols de l’art urbà] em van detectar ràpidament. El 2007 ja em donaven molta visibilitat i feina. Em van demanar, de fet, professionalitat immediata, veloç quan jo encara volia prendre’m el meu temps”
Quan va sentir que el seu treball començava a tenir impacte?
Malauradament –o, potser, afortunadament– molt aviat. L’equip de Banksy i altres artistes de Bristol [un dels bressols de l’art urbà] em van detectar ràpidament. El 2007 ja em donaven molta visibilitat i feina. Em van demanar, de fet, professionalitat immediata, veloç quan jo encara volia prendre’m el meu temps. Sempre he cregut que ser artista és un camí llarg i que cal madurar sense pressa.
Com escull les persones o els personatges que representa?
Depèn completament del context. El meu és un art d’interacció: amb el lloc, amb el moment, amb el tema que m’interpel·la en aquell període vital. No hi ha una regla estricta, un patró constant. És una forma d’inspiració que neix sempre de l’espai i de la situació.
Quin és el seu procés creatiu?
És molt senzill i molt constant. Em llevo i vaig directament a la taula de treball, on tinc el meu faristol. A partir de fotografies o de documents, digitalitzo i ‘vectoritzo’ la imatge per poder ampliar o reduir el model. El més important del meu procés no és la pintura, sinó el tall de les plantilles. La veritable activitat artística és crear la plantilla. Pintar és, simplement, el pas final.
Se’l relaciona molt sovint amb el retrat de figures històriques o persones que han patit abusos per raons de raça, gènere, fe… (Samuel Paty, Robert Badinter, Christiane Taubira…).
Bé, això crec que és una simplificació que llegeixo sovint. No és tan simple, però. Pot ser avui, però demà potser ja no. He treballat i treballo temes i personatges molt diversos, fins i tot contradictoris. Quan un artista té una obra proteïforme és difícil reduir-la a una llista temàtica. L’única cosa que puc afirmar amb seguretat i fermesa és que creo plantilles.
Quin paper juga la memòria en el seu treball?
És important I ho és, segurament, perquè vaig estudiar Història. Però no tot és memòria, és clar: també hi ha, en la meva obra, lleugeresa, diversió i, sobretot, una reflexió sobre la ciutadania. La memòria m’interessa quan contribueix al bé comú, a conformar una societat més conscient i lliure.
L’art urbà té la responsabilitat de transmetre un missatge social?
Cada artista urbà fa el seu camí. Lliurement. Jo, però, trobo difícil desaprofitar l’oportunitat d’expressar-se en un espai obert, gratuït i accessible com és el carrer –o, fins i tot, Internet i els museus– sense assumir una responsabilitat ciutadana, col·lectiva. Ara bé, molts artistes prefereixen fer obra decorativa o ‘pop’ i es guanyen la vida així. Jo ho considero una forma de ‘pirateig’ de l’espai públic, de concessió al comerç, cosa, d’altra banda, que existeix des de fa segles. Personalment, prefereixo abordar temes que no són comercials.
“Potser és l’art urbà el que ha transformat la manera de comercialitzar l’art. No ho sé. Tothom és lliure de fer el que vulgui. Jo, de fet, també venc obra, però intento que no sigui una evidència, sinó un aspecte, una sortida més subtil”
Hi ha alguna ciutat on hagi ‘deixat’ obra o algun projecte especial que l’hagi marcat especialment?
L’estada que vaig fer a Kíiv. Hi vaig anar el març del 2022 –en plena guerra– per pintar retrats de nens i nenes i documentar el que vivien els refugiats. Va ser un moment determinant en la meva carrera: la ciutat estava sent assetjada i vaig presenciar una implicació humanitària ciutadana extraordinària. D’aquella experiència en van sortir projectes importants, com ara un mural de vint-i-set metres al parlament ucraïnès o una exposició al Museu de la Guerra. Fins i tot vaig rebre una distinció oficial. És una etapa que em marcarà tota la vida, sens dubte.
La comercialització l’art urbà ha transformat aquesta disciplina?
No n’estic segur. Potser és l’art urbà el que ha transformat la manera de comercialitzar l’art. No ho sé. Tothom és lliure de fer el que vulgui. Jo, de fet, també venc obra, però intento que no sigui una evidència, sinó un aspecte, una sortida més subtil.
Què canvia en el seu enfocament de l’obra quan treballa per a una galeria i no pas en un espai de carrer?
Ja no treballo per a galeries, pràcticament. Les galeries imposen, sovint, criteris decoratius o de màrqueting i això limita. L’espai públic, en canvi, em dona llibertat per tractar temes que no tenen vocació comercial. Als museus també m’hi sento lliure.
Intervindrà als carrers d’Andorra?
Ara mateix fa massa fred i el material tampoc ho permet. Potser arriba el dia en què pugui fer-ho si el comú o alguna altra institució em demana un mur gran. M’agradaria que fos així. Si pogués triar, pintaria alguna cosa vinculada a l’herència carolíngia.
Ha dit als estudiants del Lycée que una de les coses que més li agrada del seu ofici és que li permet ser anònim, treballar en silenci. Per què és tan important per a vostè?
Perquè m’agrada viure una vida quotidiana, normal amb la meva família, sense ser reconegut pel carrer. Prefereixo que la gent conegui la meva obra i no la meva cara. Fugir de la notorietat mediàtica em permet preservar una intimitat que valoro molt.
Quin missatge volia transmetre als estudiants?
Que prenguin el control de la seva vida. Que s’emancipin de les pressions familiars, socials o de grup i que visquin amb absoluta llibertat. L’emancipació és el fil conductor d’aquesta exposició i és un valor al qual dono molta importància.
Voldria demanar-li per una petita polèmica recent aquí a Andorra. S’han pintat dos murals a Escaldes-Engordany en homenatge als antics safareigs. Hi ha qui considera que els murals alteren una altra obra artística: la de les banyeres.
No comento polèmiques.
Bé, li formularé la pregunta de manera més genèrica: creu que una intervenció artística pot transformar l’espai públic?
Modestament, sí. Una obra d’art no és una fotografia periodística: és un altre tipus de mirada sobre la societat, sobre una idea. És una presa de posició. El meu treball, però, no busca la polèmica, sinó la llibertat i l’interès general. Sempre intento parlar de coses positives en una societat que, sovint, es deixa seduir per la negativitat. I admiro profundament les persones que represento perquè moltes han lluitat per la llibertat i pel bé comú.
Hi ha figures especialment emblemàtiques en la seva obra.
Moltes. Però avui, aquí, Samuel Paty és central. Ell representa el combat dels professors per la llibertat d’expressió. És difícil establir jerarquies, però en aquesta exposició ell és la figura que presideix el relat de l’emancipació.
Gràcies per l’entrevista.
Gràcies a vosaltres.