‘Post’ es presenta com una banda sonora per a un món post-col·lapse. Hem de pensar, doncs, que després del col·lapse no hi veu la fi de res, si no que hi haurà música?
O si hi ha la fi d’alguna cosa, però hi ha humanitat, continuarà havent-hi música, perquè la música sempre ha existit. És que no sabem el grau de col·lapse que hi haurà si finalment hi ha col·lapse. Si és un canvi de país dominador, serà un grau de col·lapse. Si és una crisi econòmica global, serà un altre, i si és una crisi mediambiental serà un altre tipus de col·lapse. Si és un col·lapse de l’habitatge o que la classe social baixa augmenta moltíssim, serà un altre tipus de col·lapse. Però si ve un meteorit i extermina la Terra, si no hi ha humanitat ja no hi haurà música. I aquestes cançons són una manera d’instal·lar-nos després del col·lapse. Ara tenim moltes pors i inseguretat, almenys en el meu cas. Van degotant informacions que dius: ‘ostres, no anem bé’, però ha estat com una fugida endavant. Dius va, passi el que passi, esperem que no hàgim de patir gaire, però continuarem posant les bases a una nova manera de fer.
Malgrat aquesta preocupació, es mira el futur amb cert optimisme?
No sé què dir, perquè hi ha molta gent que està treballant, tots, de fet, estem treballant perquè això no passi però la inèrcia global del món i l’ambició humana, sobretot, de tenir més i de créixer... Això és com bastant imparable, ho veig així. Jo he llegit coses sobre el col·lapse i hi ha un corrent que en diuen pessimisme real, en el sentit que no és un pessimisme de tot anirà malament sinó de dir aquesta és la inèrcia, per tant, amb quines normes juguem, quins inputs tenim i a partir d’aquí, creem una nova manera de funcionar.
“Aquest disc és una invitació a sentir coses que no ens permeten sentir en el dia a dia”
Com imagina aquest nou món, aquesta nova manera de funcionar?
Jo he de dir amb tota humilitat que no soc ni filòsof ni res, soc una persona com tots, que tenim les nostres preocupacions, però el que passa és que jo a través de la música ho vaig vehiculant, però jo no tinc cap solució ni cap... Només faltaria saber com construir un món nou! Però sí que detecto coses que no funcionen ara. Això sí que tu, jo, i tots, podem identificar-ho tranquil·lament. I això és el primer que s’hauria d’erradicar. El que considero més difícil i el més important per erradicar és l’ambició humana. No sé com s’ha de fer, perquè no sé si és inherent a la persona això de créixer. De fet, comencem petits, creixem, ens desenvolupem i després morim i potser, com a planeta, com a societat, també tenim ganes de desenvolupar-nos i de treure el màxim les possibilitats i això és el que fan els negocis i les empreses. Però això també ho fan els arbres, treuen totes les fulles i totes les flors, per tant potser és una cosa que és pròpia de l’ésser viu. Llavors poca cosa podem fer. El que passa és que, a causa de la nostra expansió, al planeta no hi ha prou sostenibilitat. Per tant, igual ens morim, igual com els arbres es moren, potser ha de ser així. Vés a saber.
En totes menys una de les peces del disc, tot comença amb la síl·laba ‘re’. Té un per què, és buscat? Va en aquesta línia de reconstruir, de refer un món en el qual ara mateix hi ha coses que no acaben de funcionar?
Exactament. El ‘re’ vol dir tornar a començar, tornar a fer alguna cosa, replantejar les coses de cap i de nou. Però és una cadena circumstàncies això de la síl·laba ‘re’. Perquè la primera peça no comença per ‘re’, es diu ‘Labii’. Això és un joc personal que tinc jo des del primer disc.
Ah, si? Expliqui.
Les notes musicals surten de les síl·labes, do, re, mi, fa, sol, la, si... surten de l’himne a Sant Joan de Guido d’Arezzo. Cada vers començava amb una síl·laba diferent que després es van acabar fent servir per posar nom a les notes. I llavors, al primer disc li vaig posar el verset que li correspon a la nota ‘do’ a la primera cançó, al segon disc a la primera cançó, ‘re’, al tercer el ‘mi’, al quart el ‘fa’, al cinquè el ‘sol’ i ara tocava ‘la’ i per això es diu ‘Labii’. Al segon tema li vaig posar ‘Reatum’, que és la segona part del vers i després la resta, també cançons que començaven per ‘re’ per això que dèiem, de tornar a fer alguna cosa. Però a més a més també és una crítica a les tres ‘R’ que ens han inculcat allò de reduir, reutilitzar i reciclar. Ens han posat tota la possibilitat a nosaltres, a les persones més terrenals, per poder canviar la deriva del canvi climàtic. Jo reciclo i separo i tot el que faci falta, però tenim la llosa aquesta de pensar que si no ens carreguem el món, quan després les empreses i les grans indústries foten el que volen, i els creuers, i la Xina... Per molt que nosaltres separem el plàstic i això ho posem aquí i això ho posem allà, no dependrà el futur planetari només d’allò nostre.
Hi ha una altra peça que es diu ‘Revela’. Fa referència a allò que hem de descobrir encara?
Sí. De fet, tot aquest disc és una invitació a sentir coses que no ens permeten sentir en el dia a dia amb la voràgine en la que estem instal·lats. Revela és veure en el teu interior quin és el bategar, la sensació. Jo havia fet meditació alguna vegada, però no soc una persona que ho fa habitualment. Però m’imagino que totes aquestes tradicions zen i de meditació van una mica en aquesta direcció. Allò que dèiem de no créixer tant, de no ambicionar tant, sinó estar en pau amb l’aquí i l’ara.
La música potser és una bona eina per fer-nos entrar en aquests mons diferents o per fer aflorar sentiments desconeguts.
Totalment. És la millor eina, n’estic convençudíssim. El llenguatge verbal és molt limitant i està ple d’errors perquè no saps la intenció de l’emissor ni la intenció del receptor, llavors es poden malinterpretar coses. En canvi, la música crec que és alguna cosa molt més directa, però alhora, et permet entrar en altres estats.
En el disc torna al piano, que és el seu instrument de referència, però també hi afegeix l’hiperorgue, seqüenciadors, sintetitzadors... Com fa lligar tots aquests instruments i artefactes diversos?
Sí, i en directe també toco el theremin. Faig servir tots aquests instruments alhora. Utilitzo un teclat seqüenciador que permet controlar diversos instruments alhora i tinc tots els instruments a un clic. No vaig amb ordinadors, ni vaig amb tauleta, però sí que vaig amb un teclat que permet aquesta tecnologia. Vaig amb sintetitzadors, l’hiperorgue i toco el piano, manualment, diguéssim, i el theremin també el toco sense passar pel teclat aquest.
“El que considero més difícil i el més important per erradicar és l’ambició humana”
Deia que no porta ordinador ni tauleta, però algú que no conegui la seva obra, es pot sorprendre amb tot aquesta combinació? Què en poden esperar del que trobaran a sobre l’escenari?
Tots aquests instruments dialoguen entre ells, estan tota l’estona dient coses. Quan componia el disc ‘Post’ pensava molt que cada instrument tenia el seu rol. És a dir, igual com el piano ha estat sempre associat a la bellesa i a les coses refinades, en canvi, els sintetitzadors emulen la tecnologia i la bèstia imparable actual. I després, el so de l’orgue és el coneixement de tota la humanitat, de fa segles. Era una mica de diàleg entre aquests tres àmbits del món. El que passa és que a vegades s’intercanvien. Pot ser que el piano faci coses més experimentals i que per exemple l’orgue soni d’una manera més digital o electrònica... Van passant coses així. És una mena de diàlegs entre els diferents instruments.
Vivim un moment en què la intel·ligència artificial està agafant lloc en el terreny musical. Com a música tem veure’s substituït?
És el tema d’ara i dels pròxims anys, jo crec. Per una banda, estic esperançat i em quedo amb aquest vessant. Perquè si la intel·ligència artificial ha de fer que les coses fàcils surtin més fàcils, potser la gent se n’afarta de les coses fàcils i van a buscar coses més complexes o més elaborades o més personals. Però no ho sé, potser la intel·ligència artificial d’aquí un parell d’anys ja fa coses personals i fa coses profundes. No ho sé. Haurem d’estar mirant. A mi preocupa el tema aquest, però altres músics m’han dit que si a tu t’agrada fer música, t’agrada tocar i crear, hi hagi intel·ligència artificial o no, a tu t’és igual, no? I de fet és veritat, perquè una cosa és que sigui una feina que et puguin substituir i et quedis sense feina. Però si ho fas per vocació, perquè t’agrada, perquè és el que més et fa moure, per molta intel·ligència artificial... L’altra cosa és que no et puguis guanyar la vida amb això. Això sí que és veritat, però jo tampoc no me la guanyo només amb concerts, perquè és un tipus de música molt íntima, molt personal, molt outsider, molt als marges i per tant jo no omplo ni ompliré grans estadis. Ja és una aposta personal, perquè no vaig a fer un negoci d’això, vaig a passar-m’ho bé i fer-ho passar bé als altres.
Parlava de la música que fa. Vostè té formació clàssica però també juga amb l’electrònica i amb quelcom més experimental. El concert es farà en el marc de la Temporada que és un certamen eminentment clàssic, tot i que comença a obrir portes cap a altres coses. La seva proposta hi encaixa o algú es pot trobar fora de lloc?
Sí, sí, he vist la programació, no la coneixia, i m’he vist el pronunciat al costat de Philippe Herreweghe, que és un mestre de mestres a nivell mundial i m’ha fet molta impressió. Però alhora m’ha encantat la proposta, que dintre d’un cicle de clàssica hi hagi la meva proposta que no deixa de ser clàssica en el sentit de com dic les coses i els patrons, però interpretada d’una manera més actual, més experimental, més atrevida i més personal. Això m’ha encantat. Com ho rebrà la gent? Suposo que hi haurà gent de tot. Hi haurà gent que si van escoltar, entre cometes, un concert de piano, potser sortirà corrents perquè comencen a sortir coses, sonoritats atrevides o repeticions que potser no entren dins dels seus cànons. Però la gent que és més creativa i que volen escoltar música nova i que són d’aquests descobridors i que no es queden amb allò de sempre, jo crec que els agradarà. De fet, jo escolto música d’aquesta manera. Quan escolto música, vaig a que em sorprenguin i que em diguin coses que no havia sentit mai, propostes i interpretacions que mai se m’haurien acudit. I això és el que vaig a escoltar quan vaig a un concert, i això és el que faig jo, musicalment.
“Si venen a escoltar un concert de piano potser surten corrent perquè sentiran sonoritats atrevides que no entren dins dels seus cànons”
En el cas de la clàssica, falten més eines per entendre-la i fer-la més popular? Perquè ha quedat com una cosa molt restringida a determinats sectors i no arriba, per exemple, a un públic més ampli o a gent jove.
Sí, sí, completament. I no només pel benefici de la música clàssica, sinó pel benefici dels oients, dels joves, de tots aquests sectors, com deia. La música clàssica és brutal i sí que s’han fet esforços, però... Per exemple, la l’Auditori de Barcelona sempre programen una obra contemporània, però no deixa de tenir el mateix regust. La música clàssica contemporània, la segona part del segle XX i la primera part del XXI, té aquest àmbit encara. En canvi, hi ha coses experimentals, de fet, hi ha un cicle, per exemple, a l’Auditori de Barcelona, que és on vaig presentar el meu disc ‘Post’, que es diu ‘Sit Back’, que sí que van fent, però la gent que ve no és la gent de la clàssica, sinó gent d’electrònica, gent més instal·lada en l’actualitat. No ho sé, és tot un repte. Potser s’hauria d’apostar, haurien de programar-ho més totes les sales i els auditoris. Jo estic content perquè jo no faig gaires concerts, però sí que he tocat en auditoris, en capitals de comarca... De fet, entro dintre de les programacions estables. Però aquí la cosa està molt fotuda, en canvi, travesses els Pirineus o te’n vas a França, o a Alemanya, Bèlgica i Holanda, allà sí que té molt més pes. El que no té pes són els macrofestivals que fem a Barcelona, tots els festivalets que venen gent i que estan associats a la calor i al passar-s’ho bé. I en canvi a Europa hi ha uns circuits molt més autèntics i veus gent molt interessada i els teatres plens amb propostes arriscades. Potser és un canvi de mentalitat o potser no, potser és que som mediterranis aquí i no...
Potser és un repte més a afrontar amb aquest col·lapse que ve i potser també canvien les tornes.
Segurament, està clar que els models d’aquests festivals són molt poc sostenibles i cuiden molt poc la ciutat. Però bé, tornem a allò d’abans. La inèrcia és aquesta.
A veure si dijous l’experiència és fructífera.
Tinc moltes ganes de venir a Andorra, no hi he tocat mai i estic encuriosit per veure la resposta dels andorrans.
Com deia, és un certamen molt clàssic però que també comença a obrir portes cap a coses diferents per intentar atraure nou públic.
És arriscat. Si en volem un retorn econòmic, la cosa és difícil, però si considerem que és una aposta pel benestar de la gent i perquè la gent tingui més cultura i tingui més esperit crítica i tingui una vida més plena, jo crec que és la direcció adequada. O sigui que felicitats per aquest certamen i llarga vida.
Comentaris