Aquest divendres es fa la presentació oficial del pubillatge a Sant Miquel d’Engolasters. Hi ha ganes?
Sí, moltes! La festivitat del dia de Sant Miquel d’Engolasters és una tradició que hi he anat tots els anys des que era petita, i aquest any tinc moltes més ganes. A més, ens presentem tots oficialment, també hi participarà l’esbart. Serà molt xulo.
Què et va portar a fer el pas i presentar-te com a pubilla?
El pubillatge sempre ha estat molt present a la meva família, perquè els meus pares es van conèixer allà, jo vaig ser pubilleta i el meu germà després hereuet. És un tema del qual s’ha parlat molt a casa. Des de petita deia que volia ser pubilla per representar la parròquia, i ara que ja soc més gran, ho veig d’una manera molt més conscient. Estic molt contenta de ser-ho.
Com va anar tot el procés i les proves de selecció?
Va ser un cap de setmana de molts nervis. A més, ens presentàvem gent que ens coneixíem entre nosaltres. La veritat és que el jurat ens ho va posar tot molt fàcil, no van ser gaire estrictes, i va ser agradable. M’ho esperava molt pitjor [riu]. Hi va haver un examen escrit, un oral, i després també ens avaluaven a l’hora de dinar com ens comportàvem, i la veritat que molt bé.
I què vas sentir en el moment que van dir el teu nom com l’escollida per ser la pubilla 2026-2027?
Jo tenia clar que, sortís qui sortís, estaria molt contenta, perquè al final ens coneixíem totes. Però quan van dir “Naiara”, havia estat tota l’estona plorant, però escoltar el meu nom va ser un ‘boom’ d’emoció. No podia parar de plorar.
Després de tants anys vinculada al pubillatge, ara et toca representar la parròquia. Com vius aquest pas i la responsabilitat que comporta?
Sempre m’ho havia imaginat, però en convertir-se en realitat es veu molt diferent. No sento pressió, perquè en tinc moltes ganes, però sí que ho trobo una gran responsabilitat. No és pressió, sinó ganes.
Creus que el jovent és una tradició que a la gent jove li costa d’entendre?
Molts dels meus amics no tenen ni idea del que és el pubillatge. Més d’una vegada, tot i que els ho explico, i diuen que ho entenen, realment no ho acaben de comprendre. Fins que no ho vius o ho veus, no n’ets conscient. Aquest divendres, per exemple, que faltaré a classe per anar a Sant Miquel d’Engolasters, em diuen: “Què tens, una excursió?”, i realment no és això. Costa d’entendre per a les persones que no estan dins d’aquest món. Trobo que per als joves d’Andorra no és un tema gaire present, i penso que s’haurien de fer més coses per conscienciar-los i motivar-los a presentar-s’hi, perquè al final és una tradició que han de mantenir els joves, i si no ho fan ells, es perdrà. I realment no sé com s’hauria de fer, ni què podria fer jo com a pubilla d’Escaldes per apropar-ho al jovent, perquè al final el Principat només té un pubillatge, que és el d’Escaldes.
Ara encetes dos anys intensos, plens d’actes i experiències compartides. Què n’esperes d’aquesta etapa?
Quan vaig ser pubilleta no ho vaig acabar de viure del tot perquè va coincidir amb la pandèmia, i no vaig poder fer tantes sortides com m’hauria agradat. A més, en ser més petita, ho recordo una mica borrós. Per això, ara tinc encara més ganes de viure-ho, de guardar records d’aquests dos anys i de conèixer més persones que no vaig poder conèixer en aquella etapa. Més o menys, els actes cada any són els mateixos: després de Sant Miquel d’Engolasters hi ha Sant Joan i, ja a l’estiu, Santa Anna i Sant Jaume. També tindrem les sortides del pubillatge arreu de Catalunya, encara sense dates concretes, però durant diversos caps de setmana seguits hi ha actes a diferents pobles. En tinc moltes ganes.