Què es trobarà l’espectador darrere de ‘Rumbagenarios’? Quina proposta amaga aquest títol?
És un espectacle en què predominen cançons del meu primer disc de rumba [‘No solo de rumba vive el hombre’, 1992], el tercer que vaig publicar i el primer en castellà, i de ‘Veintegenarios en Alburquerque’ [1997]. El gruix de l’espectacle està en aquests dos treballs, però també incloc cançons d’altres períodes. Podrien ser moltes cançons… Això sí, aquests dos discos són els més festius que he fet mai.
Rumba i flamenc. Per què?
Bé, fa molts anys que treballo en Diego Cortés, un guitarrista de música flamenca excepcional. Hem treballat junts molt habitualment. Fa molts anys que ens coneixem. Les noies que ens acompanyen a l’escenari també venen del flamenc.
Altres flirtejos amb el flamenc?
La meva trobada amb el flamenc ha estat casual. Coses de la vida. La vida m’ha anat portant a conèixer músics que fan flamenc i hi he pogut col·laborar. Jo tampoc sé si és flamenc, rumba o, simplement, gènere andalús. No és que sigui precisament un especialista en flamenc.
Es veu fent un disc de flamenc? No de flamenc canònic, és clar.
No el sabria fer pas. La gent que fa flamenc pur ha viscut el gènere des de la infància.
“Escolto flamenc, sí. Però no soc un gran ‘escoltador’ de música, la veritat. Ara bé, prefereixo una bona cançó que flamenc que no pas un tema de ‘reggaeton’”
Algun referent en aquest camp? És un gènere que escolta?
L’escolto, sí. Però no soc un gran ‘escoltador’ de música, la veritat. Ara bé, prefereixo una bona cançó que flamenc que no pas un tema de ‘reggaeton’.
Hi ha un fil conductor que lligui l’espectacle? Algun concepte que vulgui treballar?
La veritat és que no. Canto cançons dels dos discos de rumba i flamenc i altres d’altres etapes. I també interpreto alguns temes inèdits. És, en resum, un espectacle festiu. Potser queda lligat pels vídeos, per la part audiovisual. Els vídeos que projectem serveixen bastant d’unió entre una cançó i l’altra. Ho fan tot bastant lògic. I les coreografies, que també ho reuneixen tot.
Què suma The Surprise Band a ‘Rumbagenarios’?
Sumen la música, principalment. Estic molt acostumat a fer espectacles sol. La gent que vingui tindrà l’oportunitat d’escoltar els arranjaments de la Judit Farrés, que són imponents, i el diàleg amb una bèstia de la guitarra com és el Diego. També gaudiran de veure com es mouen les ‘nenes’. Per fi, sento música dalt de l’escenari i ho gaudeixo molt. Em sento molt ben acompanyat. Potser no ha estat tan constant en la meva carrera aquest acompanyament a l’escenari. He girat amb banda, però no amb una banda tan completa i festiva.
No diria que és un ‘tastaolletes’, però ho toca una mica tot: música, teatre, cinema, televisió… Molt sovint en un format de col·laboració. Alguna parella artística pendent?
Bé, això de les col·laboracions és especial. Les fas amb qui et vas trobant, amb qui encaixa amb allò que tu fas. I, si encaixes amb algú, també cal trobar el moment. Que algú pugui fer una cosa amb un altre depèn d’un ‘montón’ de detalls. Promeses per fer coses, n’hi ha sempre, però sempre vas dient que faràs alguna cosa i, de vegades, no és fàcil fer-ho realitat. En el meu cas, sempre que he volgut treballar amb algú, he pogut. Perquè sempre han estat coses bastant lògiques. El punt de partida sempre ha estat l’admiració. Admiració cap a músics, actors…
I fer un disc en solitari? En té ganes? L’últim el va publicar el 2018 [‘Miedo’].
De fet, en publicaré un de nou la primavera vinent. Al març o a l’abril. Ja he publicat una cançó del disc amb en Kase-O. I la setmana vinent en sortirà una altra.
És més músic que cap altra cosa? El concepte ‘artista’ inclou moltes disciplines.
Tant me fa a mi. Faig de cantant, d’actor, de ‘rocker’, de cantant infantil, d’escriptor… Del que em diguin.
Demà començarà un nou rodatge. Què en pot avançar?
Res. Sempre demanen que no avancem res.
“Catalunya hauria de declarar la guerra a Andorra, perdre-la i ser annexionada. Passaríem a ser andorrans, aleshores. És broma. Me la ‘repampinfla’”
Una pel·lícula? Una sèrie?
Una sèrie.
Precisament, un dels seus moments de projecció més destacats dels últims anys va ser el seu treball a la sèrie ‘La Mesías’. Et tempta cada vegada més l’audiovisual?
No especialment. Sempre vaig fent. Quan surts per la televisió, sembla que estiguis fent més coses, que estiguis treballant molt. És com un miratge. Pots fer vuitanta ‘bolos’ i que ningú et digui res. I fas una entrevista en un programa ximple i tothom et diu: “Veig que estàs treballant”. Jo vaig al meu ritme.
La gent no veu més enllà del nas.
A més a més, quan surts per la televisió, la gent es pensa que tens diners perquè treballes molt. Bé, pensa que la gent es creu que els polítics que surten a la pantalla tenen estudis, que són sincers i seriosos. I són uns ‘merdes’, com tothom.
Té interès en la política encara?
L’interès per la política fa anys que el vaig perdre. Les causes que em pensava que serien possibles, que estaria bé que fossin així, les he perdut. Les coses seran com són fins que em mori.
Quines eren les seves causes?
Pau, amor, educació… Tot això, no?
I el país? Catalunya.
El país… Catalunya s’hauria d’annexionar a Andorra. És a dir, Catalunya hauria de declarar la guerra a Andorra, perdre-la i ser annexionada. Passaríem a ser andorrans, aleshores. És broma. Me la ‘repampinfla’. És una causa perduda.
Té coneixement de què és Andorra?
Bé, hi he anat venint. M’he criat al Pallars i hi he vingut bastant sovint. M’agrada molt, la veritat. És una zona que conec una miqueta.
No sé si és un bohemi inclassificable, lliure. Té definició per a si mateix?
No tinc cap necessitat de definir-me. I és una sort. M’he pogut dedicar al que he volgut. I hi ha hagut gent que ha vingut a veure’m. Pobrets… És genial i ho agraeixo molt.
Comentaris (9)