Fa pocs dies va assumir la presidència de Diversand després d’haver estat vicepresidenta.
Em van escollir a la darrera assemblea general. Estic molt contenta de poder assumir la presidència. Encara que a Diversand, aquesta diferència de càrrecs dins de la junta, sempre la veiem com un tràmit més burocràtic, que no pas una qüestió significativa de la manera en la qual treballem, perquè l’objectiu és que la nostra associació sigui el més horitzontal possible. Tot i així, per a mi és un gran honor que les persones de l’associació tinguin aquesta confiança en mi.
Nieves Calvo deixa la primera línia, però es manté a la junta. Hem de parlar d’un canvi de rumb o d’una evolució continuista del projecte?
Realment no parlaria d’un canvi de rumb significatiu, sinó d’una evolució per fer créixer els drets reconeguts de les persones LGTBIQ+, com que aquests drets siguin efectius, perquè no només volem que hi hagi unes paraules escrites a la llei, sinó també fem aquesta feina de seguiment dels mecanismes que l’estat aporta perquè aquests drets estiguin garantits. Des de fa temps, hem estat intentant construir una comunitat, però pensem que el següent pas seria enfortir això, potser fent més activitats de germanor. Pensem que amb els nous membres de la junta, podríem potser ampliar no la quantitat, sinó la visió de les activitats que farem, i tenir una perspectiva més comunitària.
Més enllà d’estar al capdavant de Diversand, també col·labora al Fòrum de la Joventut, i al Sindicat d’Habitatge. Com compagina la seva vida personal i professional amb el desgast que de vegades suposa liderar l’activisme LGTBIQ+ en un país petit com Andorra?
La veritat que és molt complicat combinar la meva vida personal i professional des de l’activisme. A vegades has d’aprendre a dir que no a algunes coses, i a prioritzar i també a delegar. Ara l’equip de la junta de Diversand, trobo que s’ha enfortit, gràcies a les noves incorporacions, i espero que això continuï creixent. També el fet de col·laborar en altres espais em dona l’oportunitat de fer sinergies, de conèixer altres persones que estan interessades a millorar la societat i en formar part de moviments activistes, i de conèixer a persones que també poden aportar a Diversand. Sí que és veritat que no és fàcil estar en diferents àrees, però ara mateix penso que estic arribant a poc a poc a trobar un equilibri i la veritat que estic molt contenta. A més, m’emplena molt fer activisme. És esgotador, però molt satisfactori.
“Continua havent-hi persones a Andorra que decideixen marxar perquè senten que no poden ser ells mateixos aquí”
Com està avui el col·lectiu LGTBIQ+ a Andorra? En quin moment diries que es troba?
Jo diria que hi ha molta varietat d’experiències. Ens arriba de tot. Al final com a associació, normalment les persones que arriben és perquè necessiten ajuda, no estan passant per un bon moment i necessiten algun tipus de guiatge, o simplement volen resoldre dubtes. Tenint en compte que potser tenim un cert biaix, ens preocupa els fets que continua havent-hi persones a Andorra que decideixen marxar perquè senten que no poden ser ells mateixos aquí. Ens passa molt, que persones molt vàlides, persones que tenen una visió activista o una visió d’un futur més optimista, i que ens agradaria molt que participessin a Diversand, o que formessin part del nostre grup de gent propera, acaben marxant perquè no troben un espai en el qual sentir-se còmodes i segurs. I, clar que Diversand pot proporcionar això, però també hi ha la feina, la família, que tot això representa molta pressió per les persones, i al final decideixen marxar a grans ciutats moltes vegades. Aquesta és la percepció que tenim des de l’associació, i després hi ha el Rainbow Map que representa les dades dels compliments de drets, és a dir, quins drets LGTBIQ+ estan reconeguts en les lleis del país.
De fet, al darrer Rainbow Map d’ILGA-Europe, Andorra ocupa la posició 23 de 49, amb un 43% de compliment de drets.
El 43% no és una dada per estar satisfets, ja que hi ha països com Espanya que està a la capçalera amb un 88,7 o Islàndia amb un 85%. Aquesta dada del 43% ens posen la mateixa línia que el Regne Unit, un país que ha passat per un retrocés brutal en drets LGTBIQ+, que ara mateix té un discurs transfòbic imperant en la societat, i que estan ratllant serveis sobretot per a persones trans. També ens posaria a la mateixa alçada que República Txeca, que té un 41% de drets assolits... S’ha d’entendre que això no és un reflex de què la gent viu al carrer, però sí que ho és de com la política i la legislació pot afectar les vides de les persones. Ha de ser una dada que ens faci reflexionar sobre per què estem en aquest punt i que podem millorar. Això és el que volem animar, tant a persones que puguin estar a l’administració pública, com a persones que no, a reflexionar sobre com es podria millorar els drets LGBTIQ+. Per això mateix, volem promoure aquesta llei integral LGTBIQ+.
Quines són les principals mancances que detecteu en el dia a dia de les persones LGTBIQ+ al país?
Hi ha persones que decideixen no dir obertament que són queer o que formen part del col·lectiu. Sí que és veritat que cada persona decideix que comparteix de la seva vida, però sabem de persones que ho volen compartir, però per por a les conseqüències a la feina, no ho fan; també és veritat que això ens allunya de la imatge de país modern que es vol donar d’Andorra, i ens trobem que no, que en moltes qüestions és un país molt conservador, i el que s’ha de fer per canviar, és educar. Per aquí també aniria la necessitat de la llei integral per poder influenciar el currículum educatiu.
“Si sabem que les persones tenim un biaix pel qual podem discriminar a les persones que surten de la norma, el que s’ha de fer és legislar perquè no quedin aquests buits”
Fa anys que des de Diversand exigiu una Llei Integral LGBTIQA+. En quin punt es troben les converses amb el Govern i quines “línies vermelles” hauria d’incloure per ser realment efectiva?
Entre les línies vermelles seria això: que la llei pugui tenir influència en educació; també en el Codi Penal, els delictes d’odi, defensar les persones LGBTIQ+. Moltes vegades el que ens diuen des d’Igualtat és que el col·lectiu és transversal i està en tot, i des d’una visió social i estudi, estic d’acord que el col·lectiu està present a tot arreu, però hem de tenir en compte que les persones tenim un biaix que ens fa deixar fora allò que no és normatiu. Ens hem trobat que moltes vegades en lleis o protocols, en els quals no està tipificat que també s’han d’incloure les persones LGBTIQ+, llavors se n’obliden, i et diuen que no està pensat per aquesta qüestió, i llavors el procés s’allarga més. Al final és discriminació. Si sabem que les persones tenim un biaix pel qual podem discriminar a les persones que surten de la norma, el que s’ha de fer és legislar perquè no quedin aquests buits mitjançant els quals es pugui donar la discriminació. En aquesta llei poden entrar moltes qüestions, però les principals serien salut, delicte d’odi, i sobretot també la prohibició de les teràpies de conversió, perquè això és un problema que trobem a tot arreu, i que pot tenir formes molt diverses. Tenim algun testimoni de persones que han patit una teràpia de conversió. No és una cosa que estigui allunyada de la realitat. Encara hi ha gent que ho pateix.
Més enllà de les futures lleis, els mecanismes legals i de denúncia que tenim ara mateix sobre la taula són suficients per protegir una persona que pateix discriminació?
Pensem que no. Hi ha un cas que estem seguint de prop, que és el cas de la Noa, una dona trans que va ser discriminada a la seva feina per la seva orientació sexual i després per la seva identitat de gènere. Ella ha fet la denúncia al·legant que se l'ha discriminat a la feina, que s'ha rebut amenaces i qüestions molt greus que han fet que no sigui capaç de tornar a la vida productiva. Em sembla que ara mateix està de baixa. Aquesta denúncia no s’ha resolt de cap manera, continuem esperant. Mentre estava a la feina, tampoc s’ha fet un bon treball de sancionar a la persona que havia discriminat a la Noa i que havia tingut actituds violentes cap a ella. Pensem que la qüestió de la no discriminació i de la igualtat no només és una qüestió pública, que ho és, sinó també que les empreses tenen una gran responsabilitat de controlar els conflictes entre els seus empleats.
Heu celebrat la reforma del Codi penal que inclou els delictes d’odi. És una victòria important per a Diversand? Arriba tard?
Si, per un costat pensem que arriba tard, i per l’altre és una modificació incompleta, perquè segons el que hem pogut llegir -que és la presentació a la qual teniu accés tots els mitjans-, la reforma seria només per aplicar a les xarxes socials i el món digital, llavors per això creiem que és incomplet. També pensem que s’ha de tenir en compte la veu de la societat civil, i nosaltres ho hem dit a diferents espais polítics, i ho diem ara, que tenim la intenció de participar en aquesta reforma per assegurar-nos que sigui justa i que compleixi amb les necessitats del col·lectiu.
Heu alertat sovint sobre l’augment dels discursos discriminatoris a les xarxes socials a Andorra. Què us esteu trobant exactament? Són perfils anònims o detecteu que el discurs d’odi s’està normalitzant?
Ho continuem veient, no només a les xarxes sinó en comentaris als diaris; ens trobem tant discurs generalitzat de qüestions LGTB-fòbiques, de dir per exemple que les persones queer no són naturals. Normalment, són de perfils anònims, però també n’hi ha d’altres que no, que ho publiquen fins i tot al seu perfil professional. Sí que pensem que s’està normalitzant, però això és una qüestió globalitzada.
Us han arribat casos recents de casos d’LGTB-fòbia o agressions?
No ens ha arribat cap cas, a part de la Noa, d’LGTB-fòbia, de discriminació o d’agressió. Però sí que sabem que al final nosaltres som una associació petita, que anem creixent a poc a poc, però que no ens arriba tota la informació. El que volem fer és animar a totes les persones, que si han patit alguna situació com aquesta, que es posin en contacte amb nosaltres, ja sigui perquè volen prendre accions legals, com per si simplement ho volen comunicar, nosaltres sempre escoltarem.
Quina informació teniu sobre com es troba la possible col·laboració amb Trànsit. Sou optimistes o ja n’heu vist massa anuncis que després no arriben?
Aquesta setmana hem rebut un correu electrònic del ministeri de Salut dient que encara estaven en converses amb el sistema sanitari de Catalunya, per tant, estem en el mateix punt que fa uns mesos, o almenys aquesta és la sensació que ens dona. L’optimisme té un límit, i al final no saps molt bé que creure o que no creure. Amb aquest ministeri ens ha passat ja abans, vam esperar tres anys perquè es publiqués el decret de regulació dels tractaments per persones amb diversitat de gènere, i no es va publicar fins que es va anunciar que Diversand havia enviat un informe a l’ONU parlant sobre la manca d’alguns drets de les persones LGTB. Després de tres anys, el mateix ministeri va incomplir la mateixa llei, que deia que només tenien sis mesos per fer aquest decret; després, treuen una llei que al final no respon a les necessitats de tot el col·lectiu perquè no cobreix els bloquejadors hormonals, i a més, ens trobem que tot i que el decret sigui efectiu des de l’octubre, les persones que volen accedir a un cirurgià de reafirmació de gènere no poden, perquè no han tancat les negociacions amb Catalunya, que ara mateix transporta totes les demandes dels tractaments a Trànsit. Estem en aquest punt. A més, sabem de persones que han demanat poder fer-se una mastectomia i trobem que la CASS està demanant documentació i diferents tràmits, i ens demanem com és que esteu demanant tràmits si encara no sabem com serà aquest circuit? Tenim molts dubtes al voltant de com serà. Si es fa la col·laboració amb Trànsit, per nosaltres seria molt positiu, però clar, la postura que tenim és de continuar pressionant.
Cada vegada insistiu més en la importància de l’educació. Heu posat molt l’accent en la importància de l’educació a les escoles. Però hi ha aquells que consideren que a les aules no toca fer aquestes formacions. Quines resistències us trobeu a l’hora d’implementar tallers de diversitat a les escoles? Quins teniu en marxa?
És un tema molt important. Realment dins del col·lectiu de mestres i professors, sempre ens reben amb els braços oberts: fem formacions, fem xerrades, activitats, i sempre sortim encantades d’allà. Veiem que el col·lectiu de docents veu que aquest tipus d’educació és important i ens truquen quan és una qüestió de coneixement que se’ls escapa. Fem tallers sobre diversitat de gènere i orientació sexual i activitats lúdiques. L’ideal seria que el contingut estigués integrat al currículum educatiu i que d’aquesta manera, en la diversitat de gènere i en l’orientació sexual, formes part del dia a dia de l’educació.
El teu primer gran acte com a presidenta serà l’Orgull. Què teniu preparat?
Estic molt contenta de poder col·laborar amb l’organització de l’Orgull un any més. És la data més important pel nostre col·lectiu. Aquest any tenim organitzat diverses activitats que comencen a les onze al Parc Central, amb una retransmissió en directe del podcast del Roc del Queer; i a les 12 hores es farà un taller de pancartes. Després a la plaça del Consell General ens concentrarem per començar la marxa de l’Orgull, a les 18 hores. Baixarem pel carrer de la Vall, Avinguda Príncep Benlloch, Avinguda Meritxell, plaça de la Rotonda, Passeig del Riu fins a tornar al Parc Central, on hi haurà ja l’escenari muntat, i hi haurà la lectura del manifest i actuacions musicals d’IAN, participant d’Eufòria; Iñaki Barrocal, que és un cantant autòcton d’Andorra. Finalment, acabarem la jornada amb una festa final Pub In Situ a partir de les 23.30 hores, amb una actuació especial de la Drag Coral Star, una drag d’un estil molt clàssic. Estem molt contentes perquè aquesta festa de l’Orgull serà molt local, serà molt familiar, i serà un espai en el qual ens podrem sentir molt acollides tant per les actuacions, les activitats, i sobretot per tota la gent que esperem que vingui. També durant tot el dia vendrem marxandatge LGTB i els beneficis aniran per l’associació, i també podrem gaudir d’una ‘foodtruck’.
El lema de l’Orgull d’enguany és ‘Ni un pas enrere!’. Veieu realment risc de retrocés a Andorra o és una alerta pel que està passant a Europa?
La qüestió és posar en valor totes les lluites, totes les reivindicacions que han vingut abans, i que ens han permès poder desenvolupar la nostra missió de la manera que ho fem. Sense les revoltes de Stonewall; sense la manifestació de les lesbianes que van fer un gran front combatiu durant la crisi de la sida; sense totes les persones que s’han enfrontat a un món que no els acceptava, i que han decidit ser elles mateixes i unir-se perquè la unió fa la força, no estaríem aquí. Ara mateix veiem que en tot el món hi està havent un retrocés. Hi ha serveis que les persones LGTBIQ+ ja no tenen, hi ha països en els quals les persones trans que han canviat el seu nom han de tornar a tenir la seva identificació amb el nom antic; hi ha països en els quals s’està perseguint sistemàticament a les persones del col·lectiu… Llavors si, pensem que hi ha un retrocés a Andorra perquè no vivim en un buit, sabem que a Andorra és permeable al que passi al voltant. Encara no escoltem tants discursos d’odi, però sí que existeix. I sabem que tot dret que no es defensa, és vulnerable a desaparèixer. El lema es va decidir en assemblea i em sembla que és molt adient en els temps que vivim arreu del món. Hem de recordar que cap dret està garantit per sistema, som nosaltres els que hem de veure la manera d’exigir-los i d’aconseguir-los.