Fa uns tretze anys que hi treballa. I ha passat per diverses àrees. Per diferents tasques. Sap de què parla però també és clar que no se surt del guió. Ni tan sols si es força una mica la màquina. Sempre o gairebé respostes políticament correctes i poques explicacions d’allò que no sap, no vol dir, o no li convé dir-les. O aquesta és la impressió que fa. O que hom té quan l’escolta. En el seu entorn, alguns subordinats, tenen clar que Jiménez sempre té la situació controlada. O almenys ho aparenta.
La responsable de l’àrea d’Atenció a l’Adult i a l’Envelliment de la fundació Meritxell s’explica setmanes després d’un greu incident a Madrid amb un dels residents. D’aquelles persones tractades que no acaben de respondre al perfil del que hauria s’hauria d’assistir a l’Albó, com acabarà admetent la pròpia Jiménez. Aquesta directora d’àrea accepta parlar amb l’Altaveu -de fet, ho proposa el propi centre- pràcticament tres anys després de sol·licitar una entrevista amb la directora general de la fundació, Celine Mandicó, que no hi ha manera d’aconseguir.
Explico una miqueta que és l’Albó perquè sí que és veritat que és un servei que de vegades es concep com tot un conjunt i en veritat és un servei que té dos serveis. Un és la llar residencial i l’altre és la residència assistida. La residència assistida va més dirigida a aquelles persones amb una necessitat de suport més extens i generalitzat i al que tenen associat sobretot necessitats més sociosanitàries. Podríem dir que la residència assistida actualment s’entén més com una residència més habitual per gent gran o amb persones que requereixen una atenció sanitària molt més intensiva. La llar residencial està destinada a persones amb una intensitat de suport més limitat perquè tenen certa autonomia i independència, és a dir, no requereixen una atenció sociosanitària continuada, poden requerir algun tractament concret, però no requereixen la mateixa intensitat que els de residència assistida. Per tant, partim que hi ha aquests dos serveis dintre del que és la Residència Albó.
“Nosaltres sí que volem diferenciar i deixar clara una cosa: atenem persones amb discapacitat intel·lectual, sobretot, i si tenen associada a una altra patologia que la puguem atendre. Sigui a la residència assistida perquè és una part molt més sociosanitària o sigui a la llar residencial perquè hi ha una estabilitat”
Ha disparat directe i queda clar el que ha dit fins ara. Si vol seguir…
…i la Residència Albó forma part de tot el que és l’àrea d’adult i envelliment, en el que hi ha els serveis diürns, hi ha tot el que és l’atenció a l’etapa adulta i és el servei d’habitatge que ofereix la fundació.
Clar, sempre partint de la base que la fundació s’adreça a usuaris d’unes determinades característiques, amb unes determinades patologies, trastorns…
La definició bàsica i de la qual sempre s’ha de parlar és discapacitat intel·lectual. Nosaltres atenem persones amb discapacitat intel·lectual. Aquest és el ‘target’ directe que nosaltres atenem, són persones amb discapacitat intel·lectual. Què pot passar? Que aquestes persones amb discapacitat intel·lectual tinguin associada a algun altre tipus de patologia. Pot ser una patologia física, pot ser un tema de trastorn de conducta, pot ser un problema de salut mental, però nosaltres sí que volem diferenciar i deixar clar: atenem persones amb discapacitat intel·lectual, sobretot, i si tenen associada a una altra patologia que la puguem atendre. Sigui a la residència assistida perquè és una part molt més sociosanitària o sigui a la llar residencial perquè hi ha una estabilitat.
I una vegada definit què és aquest dispositiu que vostè dirigeix… en quin moment estem? Hi ha tensions entre els usuaris? Hi ha malestar en el personal? Les enquestes de satisfacció deuen dir el que diuen… però, per exemple, ens arriba que falten mans. Falta personal. I que no sempre s’està format per atendre determinats interns que són a la residència i potser no hi haurien de ser. Vostè té personal directament contractat però també té assistència de professionals ‘cedits’ pel SAAS.
Tot el que és el personal sociosanitari nosaltres el contractem, nosaltres contractem tot el que és l’atenció directa, el que fa referència als auxiliars sociosanitaris. Després tenim una prestació amb el SAAS que el que ens ofereix és la part sanitària pura i dura com són els metges i els infermers. El SAAS realment és un proveïdor en què aquest tipus de categories el té a l’abast i ens pot proporcionar aquest suport que per a nosaltres és molt més difícil poder contractar-lo. Nosaltres per exemple necessitem un servei d’infermeria 24 hores. Per tant, per això tenim una prestació del SAAS que és més purament sanitari i la resta de persones sí que les contractem nosaltres que és aquesta part més sociosanitària.
Que són educadors, monitors…
En el que és la llar residencial tenim educadors i monitors i el que és la residència assistida, educadors i auxiliars. Per aquest perfil més sociosanitari tenim auxiliars sociosanitaris.Això és l’equip d’atenció directa primer. Després tenim altres tipus de professionals, tenim un equip tècnic que dona suport també a tot aquest equip i aquest equip està format per coordinadors d’atenció a la persona, coordinadors sociosanitaris, els psicòlegs, que donen també tot aquest suport al que és l’equip d’atenció directa, que també és de la fundació, que també és contractació pròpia.
Pel que diu, la fundació no s’ha plantejat disposar del seu propi equip sanitari. Ja els va bé la prestació del SAAS.
Exacte, és una prestació que nosaltres estem en contacte, tenim la coordinació, és una prestació que ens funciona molt bé.
D’acord. I en aquest marc, quants usuaris hi ha, i si vol m’ho diferencia pels dos serveis que hi ha dins el servei residencial global i, després… la pregunta és obvia: el personal de què disposen està dimensionat pel nombre de persones tractades tenint en compte les necessitats que demanden aquestes persones?
En tota la residència tenim 45 persones, són 23 residències assistides i 22 allà residencials.
La meitat més o menys.
Sí, més o menys estem bastant equilibrats. Això en funció dels anys, pot anar variant, depèn de les demandes.
Aquesta paritat no és buscada.
No, no, és en funció d’això, de les sol·licituds i les demandes, o hi ha persones grans que ens deixen i en funció de cada any podem tenir un augment o una disminució de les persones ateses. Per tant, és una casualitat que estiguem més o menys a la part amb els dos serveis. Els professionals es contracten en funció d’unes ràtios que tenim establertes. Aquestes ràtios, nosaltres ja hem anat mirant en altres serveis, similars als nostres, emmirallant-nos en països veïns, quines són les ràtios adequades per poder atendre els perfils que nosaltres atenem aquí, a la fundació. Per tant, no són unes ràtios que nosaltres marquem de manera aleatòria, sinó que ens hem basat molt en els estudis, en altres centres, en els que tenen perfils molt similars als nostres. El que nosaltres fem sempre és veure una mica les necessitats evolutives. És a dir, al llarg dels anys, la persona o les persones també van evolucionant i van sortint necessitats que nosaltres detectem i en aquest moment és quan pensem quines altres mesures podríem posar per poder donar una atenció de qualitat. Necessitem algun tipus de categoria específica, alguna formació específica que s’hagi de donar als professionals per poder atendre aquestes noves casuístiques… Per tant, nosaltres estem en constant reciclatge i també veient quines són les necessitats que pot tenir un servei o un altre. Intentem veure com podem anar-nos adaptant a aquesta evolució. Per exemple, a la residència assistida, ara el que tenim és un envelliment de la població, cosa que fins ara, que l’esperança de vida era molt més baixa, no arribàvem a tenir aquest envelliment. Amb això hem hagut de fer un canvi exponencial i de dir que hem d’atendre aquest cicle vital d’una manera més específica. Per això també es va crear, l’any passat, tot el programa d’envelliment actiu, que és tota l’atenció a l’envelliment i poder atendre aquesta etapa d’una manera més específica i veure realment quins són els recursos, quines formacions s’han de donar als professionals per poder atendre aquest nou perfil que fins ara no arribàvem a tenir.
“Quan detectem una necessitat, també informem de la necessitat que tenim, ‘necessito més professionals per una situació concreta o necessito més professionals perquè l’atenció que hem de donar a aquest perfil de persones requereix més professionals’. Nosaltres hem demanat millores i s’està treballant en tot això. Per tant, també mirem que hi hagi una necessitat coberta, que és el que necessiten les persones ateses per poder tenir una qualitat de vida i una sostenibilitat”
Però de perfils en deuen tenir molts, vostès. I recordo que encara no m’ha dit si té ben dimensionats els recursos humans per a les necessitats que hi ha…
La discapacitat intel·lectual pot anar acompanyada d’altres síndromes o altres tipus de conducta en què nosaltres també formem i investiguem una miqueta en altres serveis fora del país per poder veure com podem fer aquest tipus d’intervenció. Ja sabeu que la fundació des del 2015 està treballant en un model d’atenció que és el model d’atenció integral i centrada en la persona, on la persona s’empodera i el que veurem és que aquesta persona pugui tenir veu i vot en el que és el seu projecte de vida i pugui marcar realment quins són els objectius que ella vol aconseguir i quins suports necessita per poder-ho aconseguir. En tot aquest model, el que hem de fer és conèixer molt bé la persona i veure què necessita i què no necessita i implementar les metodologies que toquen per poder-la atendre. En tot aquest procés també hem introduït metodologies noves com és el suport conductual positiu, que és tot el tema de l’atenció a la conducta, que posa molt el focus en la prevenció. Per tant, en tot això també tenim tota una formació, tenim tota una mirada cap a aquesta conducta, cap a aquesta prevenció i en els professionals poder fer també una metodologia de treball que la tenim com molt sistematitzada de com és cada persona, què necessita cada persona i quina intervenció hem de fer amb cada una de les persones per prevenir la conducta, per actuar davant de la conducta i per veure què fem un cop la conducta ha passat. Per tant, és el que et dic, sempre hi ha una actualització de coneixements, sempre estem mirant una mica quines són les necessitats i veure què és el que podem millorar o com ens podem adaptar a les noves situacions.
D’acord. Però tornem-hi. Em deia, 45 usuaris. D’acord. I quants professionals?
Estem a uns 25 d’atenció directa, més aquests coordinadors i psicòlegs, estem a uns 30. A la residència, eh? Més la part de infermeria.
I aquestes persones es fan càrrec de totes les persones que tracten a la residència. Estiguin a una branca o a l’altra.
Exacte.
Hi ha personal que és compatible per a les dues branques, entenc.
No, normalment tenim… el que és l’equip més tècnic, sí, perquè és més transversal, però la residència assistida té el seu propi educador i els seus auxiliars i la llar residencial té el seu propi educador i els seus propis monitors. Que treballen per torns i tenen els seus horaris perquè en totes les franges estigui coberta la ràtio que tenim establerta.
I si els usuaris són paritaris s’ha d’entendre que el personal també és més o menys paritari?
Sí, en funció de les ràtios. Normalment el que és la part més sanitària, normalment les ràtios són més baixes, perquè l’atenció, és el que dèiem, el suport que necessites és més extens i generalitzat i a la llar el suport és més limitat. Per tant, no necessites un suport continuat de manera constant.
I l’equip sanitari que proveeix els SAAS és gaire extens?
Com que van per tots a 24 hores, sí que tenim un infermer 24 hores, però sí que hi ha els metges, sí que hi ha un altre metge referent, que aquest sí que és una persona concreta, però els infermers ens cobreixen 24 hores.
I és el SAAS qui li marca qui ve a prestar el servei o hi ha un personal fixe?
Tenim un equip bastant fix, sí. El SAAS ens porta els professionals, el que passa és que nosaltres els incloem dins del nostre equip, perquè també els formem. I realment el que intentem és que hi hagi un equip el més estable possible d’infermers, perquè puguin conèixer cada vegada millor els usuaris, no ens ve cada dia un infermer diferent, sinó que hi ha cinc persones que estan establertes, i aquestes cinc persones són les que habitualment venen aquí i ja coneixen els nostres protocols, els fem la nostra formació, coneixen més la dinàmica de cada resident...
Entenc que pel tema sanitari no hi deu haver problema, perquè és evident que la fundació deu haver d’abonar el servei que presta el SAAS, però si vostès necessitessin dos metges més probablement el tindrien. En tot cas, i li insisteixo, l’equip que és pròpiament de la fundació, és suficient per respondre a les necessitats que hi ha?
Nosaltres, com li deia, ens emmirallem una miqueta amb altres serveis similars al nostre i mirem quina és la ràtio més ajustada a les necessitats que tenim. És veritat que nosaltres, quan detectem una necessitat, també informem de la necessitat que tenim, ‘necessito més professionals per una situació concreta o necessito més professionals perquè l’atenció que hem de donar a aquest perfil de persones requereix més professionals’. Nosaltres hem demanat millores i s’està treballant en tot això. Per tant, també mirem que hi hagi una necessitat coberta, que és el que necessiten les persones ateses per poder tenir una qualitat de vida i una sostenibilitat. Evidentment, no demanem per demanar. Podríem demanar molt, però demanem el que nosaltres necessitem. I ara mateix estem dintre d’unes ràtios que podem donar l’atenció que toca. I estem intentant demanar millores en tota aquesta nova negociació que ens puguin ajudar en aquestes noves necessitats que hem detectat.
“Nosaltres el que fem sempre és donar atenció transversal i que tothom utilitzi les mateixes intervencions, perquè la persona és la mateixa. I estigui atesa on estigui atesa, tot el personal ha de conèixer la persona i intervenir de la mateixa manera, perquè hi hagi una coherència, perquè la persona té el mateix projecte de vida a una residència o a un centre de dia”
Ja parlarem de les noves necessitats i si van entorn d’aquests perfils diferents, per dir-ho així, no sé si ens referim a això. Només per tancar aquest capítol, el d’usuaris i de personal. Quant als professionals, li consta que hi hagi malestar perquè els fan voltar més enllà de la pròpia residència?
Nosaltres el que fem sempre és donar atenció transversal i que tothom utilitzi les mateixes intervencions, perquè la persona és la mateixa. I estigui atesa on estigui atesa, tot el personal ha de conèixer la persona i intervenir de la mateixa manera, perquè hi hagi una coherència, perquè la persona té el mateix projecte de vida a una residència o a un centre de dia. Hi ha persones que estan a la residència que en un moment donat se’n van a un servei diürn. I el que passa és que el monitor acompanya la persona al que és el servei diürn. Però la mateixa persona, amb el mateix suport i el mateix objectiu.
I això ja s’estava fent així fa temps? O és una cosa nova?
Sempre s’ha fet algun suport i ara és una cosa que hem anat implementant perquè ens hem adonat que la coherència d’aquesta atenció és que no és que estic en un servei i en un altre em donen una atenció diferenciada. En el moment en què es crea l’àrea de salut i envelliment, es busca precisament aquesta coherència de dir, jo no estic atès en un servei i després me’n vaig a un altre servei que té la mateixa metodologia, el mateix model, però que les persones estan desconnectades. No. El que hi ha és una coordinació i el que és fa és aquesta atenció transversal a la persona, perquè el que realment volem és que hi hagi aquesta coherència i que la persona pugui aconseguir el seu projecte vital. És el mateix, és la mateixa tasca, és la mateixa persona, és el mateix seguiment, és la mateixa intervenció, el que pot canviar és el lloc. Es pot estar donant suport a la residència i es pot estar donant el suport en una activitat X durant el dia. Però és la mateixa atenció i el mateix suport que es dona a la persona.
Més enllà de la metodologia, i ja ho ha apuntat vostè, una cosa evident és que també per a aquestes persones, l’esperança de vida ha augmentat sortosament. L’Albó té unes tres dècades. Tots aquests canvis en l’esperança vital deuen haver canviat força les necessitats.
La naturalesa dels perfils sempre ha sigut la mateixa. És a dir, sempre ens hem trobat persones amb discapacitat, que sempre han tingut la mateixa naturalesa. És a dir, el perfil s’ha anat mantenint al llarg dels anys. El que passa és que, a part de l’esperança de vida, a vegades és més que ens trobem en situacions que, potser, una conducta que en una persona abans no s’havia donat, ara es dona, però per la mateixa síndrome o la mateixa patologia que té la persona. Però sempre ha sigut bastant cíclic. És a dir, moltes vegades l’històric que coneixem de l’Albó és que les situacions han sigut les mateixes. El que passa és que potser abans s’abordaven d’una manera diferent o no es coneixia tant el perquè d’aquella conducta, perquè a nivell mundial tot el coneixement de la discapacitat intel·lectual també ha canviat molt. Abans eren persones que estaven tancades en institucions on no tenien ni veu ni vot, on es creia que no podien opinar. Això evoluciona cap a una atenció molt més sanitària, on el que s’ha de fer curar-los o se’ls ha d’assistir, i això ha canviat totalment a una mentalitat molt més oberta on s’admet que estem davant d’una persona que té discapacitat i el que hem de proveir és suport perquè pugui desenvolupar-se. Hi ha tot aquest canvi de model a nivell mundial sobre la visió de la discapacitat. I també ara ens trobem en una situació on coneixem molt més informació, coneixem molt més tota aquesta discapacitat, totes aquestes patologies… llavors podem posar més en focus o podem conèixer molt més què és el que li passa. I si ho comparem amb fa 20 anys, les situacions eren molt similars, el que passa és que s’abordaven d’una manera diferent.
És més la millora del coneixement sobre l’assistència que no pas que hagi canviat la persona que s’assisteix.
Exacte, el que és la discapacitat intel·lectual sempre ha anat associat amb trastorns de conducta. Per això també acudeixen als nostres serveis perquè necessiten un suport per poder-se desenvolupar en el seu dia a dia. I no és que ara hagin aparegut conductes i que abans no hi hagués cap conducta. Sempre hi ha hagut persones, en els històrics de l’Albó, que han generat incidències. Perquè no s’han trobat bé, perquè hi havia una situació més complexa… Determinats perfils sempre hi han sigut.
Escolti, la residència atén totes les persones del país que necessiten aquest servei o n’hi ha d’altres que potser també el demandarien i no el reclamen o no el volen o el que sigui… Hi ha algun estudi fet de país per saber quines són les necessitats i així vostès poder dimensionar també les instal·lacions?
Hi ha moltes més persones amb discapacitat intel·lectual que no estem atenent a la residència. Potser s’estan atenent a altres serveis però de moment no requereixen un servei d’habitatge. Llavors, és possible que tinguem un augment pel canvi o la situació en què pugui haver-hi a la persona per exemple, un envelliment que no pugui viure a casa seva o que no pugui viure sol o que no pugui recórrer a altres recursos comunitaris. De moment no tenim la residència al 100%, és a dir, encara podem acceptar persones que puguin requerir aquest recurs. No tenim constància que hi hagi com una previsió que tinguem un boom d’entrades imminent de persones que puguem atendre a la residència. Ja dic, una mica amb els que estan amb els altres serveis també intentem molt potenciar la part comunitària sempre que es pugui. Llavors, ara mateix no tenim això, la constància de dir és que ens vindrà un volum de persones que farà que no puguem assumir tot aquest volum de persones que compleixen el perfil de la residència. De moment tenim entrades i sortides i no ens consta això, que hi hagi un volum molt més gran.
Parla d’entrades i sortides. Sense que soni malament. Però les sortides només es deuen a marxes del país i defuncions o hi ha altres motius?
Hi ha persones que nosaltres el que treballem també és una mica l’empoderament de la persona. Per tant, hi ha persones que potser amb un treball poden anar a viure en un pis. Per tant, canvien el que és el servei residencial per un servei d’habitatge a la pròpia comunitat. Després hi ha altres persones que potser requereixen d’un altre suport en el que nosaltres no podem donar, sigui un suport mèdic, sigui un suport més terapèutic i fan un altre canvi de recurs. Les casuístiques o una baixa voluntària per motius de dir: ‘doncs mira, ara me’n vull tornar a viure a casa meva, amb la meva família’. Hi ha diferents casuístiques.
“El perfil s’ha anat mantenint al llarg dels anys. El que passa és que, a part de l’esperança de vida, a vegades és més que ens trobem en situacions que, potser, una conducta que en una persona abans no s’havia donat, ara es dona, però per la mateixa síndrome o la mateixa patologia que té la persona. Potser abans s’abordaven d’una manera diferent”
I per accedir a la residència, a no ser que vostès ho recomanin perquè ja és un usuari de la fundació, suposo que si algú ho demana, passa un filtre. I torno a parlar planerament, que no es trobin una família que el que pretén és apalancar aquí algú perquè no se’n vol cuidar i no té encara, encara que potser les tindrà, però no té unes característiques o no compleix els requisits. Suposo que fan vostès una valoració.
No, no som nosaltres.
Bé, deu ser la CONAVA.
Exacte. El procediment sempre d’entrada a qualsevol servei de la fundació sempre és la CONAVA. La CONAVA és qui valora l’adequació, o sigui, el diagnòstic, i qui valora l’adequació del recurs que necessita la persona. Llavors, nosaltres, un cop rebem a la persona, sí que donem el suport, fem una avaluació, llavors és quan avaluem si la persona compleix o no compleix amb els requisits, o si li podem donar el suport que necessita, o necessita algun altre tipus de recurs. Però l’entrada sempre, sempre, qui marca quin és el recurs és la CONAVA.
Sempre. En tots els casos.
Sempre. Nosaltres no podem... Sí, podem fer una presentació del servei, podem donar informació, però no donem mai a una família o a una persona mateixa, l’entrada al servei. Sempre ha d’anar pel circuit ordinari, que és fer la sol·licitud a la CONAVA, passar l’avaluació a la CONAVA, i la CONAVA valora quin és el recurs que li toca.
I la CONAVA és d’Afers Socials?
És més nacional, perquè és una comissió nacional de valoració. Llavors, allà hi ha diferents tècnics que no són només d’Afers Socials i que avaluen el cas.
D’acord. Però no penja d’Afers Socials, això?
És que és una comissió de valoració nacional, llavors... Hi ha altres agents implicats que no només Afers Socials.
Miri, és que quan hi va haver el darrer incident greu amb una persona tractada a la residència Albó i que molt probablement no reuneix els requisits per estar a la residència Albó, vam demanar el parer a Afers Socials i la resposta va ser que no depenia d’ells.
…
En fi, la CONAVA passa un filtre i vostès es troben la decisió. I es troben l’usuari.
Llavors nosaltres l’hem d’atendre.
En tot cas, vostès sí que no decideixen si aquesta persona la volen o no. Això sembla clar.
No, en un principi l’hem d’atendre i és quan nosaltres fem una avaluació perquè quan entra una persona a priori pots veure si és més perfil o no però de vegades fins que no la tens aquí realment no saps la necessitat de suport que té. Llavors, un cop està aquí, nosaltres també tenim sempre un procediment, una avaluació integral, veure una mica quina és la necessitat de suport i és quan nosaltres diem, bé, doncs necessita això, anem-li a oferir, anem a fer aquestes intervencions, ho està fent tot l’equip i si en el cas en el que detectem que potser el perfil no s’acaba d’adequar perquè no li podem donar resposta a la necessitat que té la persona, nosaltres podem fer un informe i dir que aquella persona no compleix o no s’adequa al servei.
I s’hi troben sovint, en aquest escenari.
No és la majoria de les ocasions. Inclús moltes vegades els perfils que ens arriben o ja els coneixem perquè venen d’altres serveis o han passat per altres serveis i hi ha més informació. Però no és el més probable que ens enviïn de manera deliberada perfils que no són els nostres.
I quan vostès fan un informe dient ‘no s’adequa’, que no sé si aquest és el terme però és igual, l’altra part, la que rep l’informe dient ‘no s’adequa’ i és el que inicialment els havia enviat aquesta persona, s’adapta a les seves necessitats i busca una altra via o què passa?
Depèn del cas. Hi ha casos que són molt més fàcils perquè hi ha un recurs que el pot atendre o l’adequació per la situació d’aquell moment es pot derivar o busquen un altre recurs o a vegades és la pròpia família que veu la situació i diu: ‘mira, és veritat, m’he trobat que en aquesta situació un familiar requereix un recurs molt específic i el busquem’. Hi ha altres situacions que costen molt més, que la resposta potser no pot ser tan immediata i tot i que nosaltres donem la informació hi ha respostes que costen una miqueta més per la situació del país o per la dificultat de trobar un recurs que sigui adequat per la persona.
“De moment no tenim la residència al 100%, és a dir, encara podem acceptar persones que puguin requerir aquest recurs. No tenim constància que hi hagi com una previsió que tinguem un boom d’entrades imminent de persones que puguem atendre a la residència”
D’acord. Aquesta és la resposta políticament correcta que vostè ha de donar. I que segurament enllaça amb aquests perfils, que ara n’hi deu haver dos o tres potser, que probablement no s’adeqüen al que és la resta de usuaris que tenen. Ja parlarem si vol de la nova unitat aquesta de convivència, però és que ja fa anys que vostè estan rebent perfils que Afers Socials mateix admet que no toquen, que és una cosa transitòria, però els els van encolomant.
Hem de diferenciar, perquè... Després tenim el tema de la unitat. Nosaltres ara mateix ens trobem amb perfils que tenen discapacitat intel·lectual, l’històric que dèiem, el problema que coneix tothom, tenim persones amb discapacitat intel·lectual que pot tenir associada un problema de salut mental, o problemes de conducta, i després tenim algun perfil, que no és la majoria, en què potser tenen un funcionament més límit i que la necessitat que tenen no s’adequa, creiem, o excedeix del suport que nosaltres li podem donar a la residència. Per tant, tenim com tres tipus de perfils. Aquesta unitat…
La nova unitat de convivència, vol dir, eh.
Sí, aquesta unitat. Està sobretot pensada per aquest perfil de discapacitat intel·lectual associada a problemes de salut mental o a altres tipus de patologia estabilitzada. Què vol dir? Que hi ha una discapacitat intel·lectual, el que passa és que la manera de poder oferir la intervenció, perquè l’objectiu de la llar és el mateix en els dos casos, tinguin discapacitat intel·lectual o tinguin associada a alguna altra patologia, però la manera d’intervenir és una mica més diferent. Per què? Perquè en aquesta el que necessitem és una estructura. El que es planteja en aquesta unitat és una unitat on es planteja una estructura molt més reforçada amb el suport del psicòleg, amb atenció directa, amb una tecnificació i una especialització per poder atendre aquests tipus de perfils i una atenció també molt més intensiva. Però l’objectiu de la llar continuar sent el mateix, el que es vol també és continuar aquest desenvolupament de la persona, que aquesta persona estigui empoderada, però amb una certa diferència del que seria la discapacitat pura i dura, que sempre és difícil trobar una discapacitat única. I a part, tenim algun perfil que no és d’aquesta unitat, és a dir, un perfil que requereix un recurs alternatiu a l’Albó.
I aquesta unitat no serà tampoc el recurs idoni per atendre aquests perfils que ara destaroten tant.
Exacte. Tampoc és aquesta unitat. Aquesta unitat no està pensada per atendre tots els perfils. Aquesta unitat està pensada per persones amb discapacitat intel·lectual que puguin tenir associat a això un problema de salut mental, però estabilitzat. Realment no és un recurs de salut mental. No és que salut mental creï aquest recurs, és un recurs que nosaltres hem detectat que a la residència tenim intervencions que potser amb major suport del psicòleg, amb una especialització del que és l’atenció directa dels educadors i els monitors, aquestes persones poden continuar el seu dia a dia perquè hi ha una estabilitat. Però després ens trobem amb un perfil en què el servei de residència no és el seu servei, que necessiten un altre tipus de recurs que no és l’Albó.
Però que ara mateix està gestionant l’Albó.
Ara mateix ho està gestionant l’Albó.
I això com ho farem? Si fins i tot aquesta unitat de convivència no és la solució, què passarà amb aquesta gent?
Nosaltres el que detectem són les necessitats de la persona. Nosaltres sempre passem tota la informació i diem que ens trobem amb determinat perfil que té aquesta patologia o té aquestes dificultats. Llavors és veritat que nosaltres no sabem quin és el recurs o quina és l’alternativa que tindrien. Nosaltres sí que podem plantejar la nostra alternativa i és el que deia. Evolucionem per veure quines necessitats ens trobem amb els nostres residents i com podem anar-nos adaptant per poder donar resposta. Poder donar resposta als residents que tenim, als possibles residents que puguin venir i també al treballador que pugui treballar amb seguretat i amb confiança de poder atendre.
Li parlaré ben planerament. Potser barroerament. Jo entenc l’usuari tipus de l’Albó com una persona que té una discapacitat intel·lectual, diguem-ne, des del naixement.
Sí, hi ha una discapacitat intel·lectual.
Però, clar, llavors, no entenc o no veig, o suposo que no és el que hauria de ser el seu usuari, aquella persona que, entre cometes, potser ha generat una discapacitat intel·lectual, potser, però derivada d’una altra patologia. Per exemple, si amb 7 anys li ha donat a aquesta persona per consumir porros a com si fossin espinacs, que deu ser algun dels casos que han tingut, això li ha cremat les neurones i potser sí que li ha generat una discapacitat intel·lectual, però derivada d’un problema previ, no per una causa diguem-ne genètica.
Si parlem de discapacitat intel·lectual, la majoria de persones que la tenen ja hi neixen, i hi ha discapacitats que surten a posteriori per altres tipus de problemes. Però ja és un diagnòstic de discapacitat intel·lectual. Després el que ens podem trobar són persones que per la seva patologia tenen una discapacitat funcional. O sigui, que el seu funcionament s’assimili una mica a la discapacitat intel·lectual perquè realment necessiten suport perquè no poden desenvolupar-se en el seu dia a dia. Però no ve vinculada a una discapacitat intel·lectual, sinó a aquesta més funcional. Llavors, aquests perfils és el que dèiem. Si realment el que hi ha és una inestabilitat perquè la patologia que no té res a veure amb la discapacitat és la que aflora, aquí s’ha de veure quin recurs necessita aquesta persona. Nosaltres quan parlem d’aquesta unitat diem que ha d’haver-hi una discapacitat intel·lectual i que si aquesta discapacitat té associada alguna altra patologia, que estigui estabilitzada per poder-li oferir el suport que nosaltres oferim a l’algú.
“Ara mateix ens trobem amb perfils que tenen discapacitat intel·lectual, l’històric que dèiem, el problema que coneix tothom, tenim persones amb discapacitat intel·lectual que pot tenir associada un problema de salut mental, o problemes de conducta, i després tenim algun perfil, que no és la majoria, en què potser tenen un funcionament més límit i que la necessitat que tenen no s’adequa, creiem, o excedeix del suport que nosaltres li podem donar a la residència”
Pel que explica i per com jo ho percebo, vostè està tractant aquí tres o quatre persones, que o pugui saber, que no hauria de tractar. Ni unitat de convivència ni Albó original. No sé si el CREI acabaria sent el recurs, perquè al final em demano què fa el CREI.
Nosaltres sempre hem informat de què tenim i què ens passa. I la majoria de persones que tenim a l’Albó compleixen el perfil. Tenim alguns que ja hem detectat, i dels quals ja hem informat, que creiem que necessitarien un altre recurs alternatiu per la patologia que presenten.
I llavors, del fet que de 45 n’hi hagi tres, ho dic per dir, que no responen al perfil, això fins a quin punt altera i de quina manera si l’altera, d’una banda la població atesa i de l’altra, el personal.
Són situacions que aquests casos ja fa tres anys…
Només?
Sí, des del 2023 o així.
Doncs fins a quin punt la població atesa i el personal queden alterats per aquests perfils que clarament no haurien d’estar aquí.
És una situació sobrevinguda, perquè, evidentment, no és la situació ideal, si tenim casos, doncs, que nosaltres hem posat mesures, hem posat recursos, hem posat, doncs, tenim una sèrie de protocols per poder tractar, doncs, tota aquesta gent… Llavors, què ens trobem? Que és veritat que són persones que, el que deia, no? No tenen la necessitat de suport que tenen els mateixos, persones que només tenen discapacitat intel·lectual, sinó que ens trobem que necessiten un altre tipus de suport. I, possiblement, aquestes persones tampoc s’identifiquin, amb els companys que tenen a la residència. Llavors, ens trobem amb situacions, en què és veritat que pot haver-hi una incidència que pot crear tensió tant a professionals com a l’equip. Nosaltres, des de l’entrada, d’aquests casos, hem posat moltes mesures i el que hem intentat sempre és poder atendre la necessitat de les persones que ja són de l’Albó, i d’atendre aquestes persones que potser no compleixen el perfil, però que nosaltres tenim l’obligació de poder-les atendre i també els hem d’oferir una atenció de qualitat i que el professional pugui treballar amb seguretat. Llavors estem fent formacions, fins i tot quan una persona entra nova a la fundació, en aquest cas a l’Albó, ja el primer dia ja se li donen unes formacions bàsiques per situar-te el que és el nostre model, que és la discapacitat intel·lectual i tot el tema de suport conductual positiu, per situar una mica de dir, ei, nosaltres treballem amb això i que tu tinguis les eines per poder-te, doncs, desenvolupar i realitzar la teva tasca amb certa seguretat. Després, també hem reforçat molt el tema del psicòleg de suport a l’equip, ja no només amb el que són les intervencions, sinó a l’equip com a nivell més emociona. Tots tenim moments en què podem ser més insegurs o trobar dubtes davant d’una situació que puc fer i cadascú viu d’una manera diferent. La mateixa situació, cadascú pot viure d’una manera diferent. Doncs, ara, també, aquest suport a l’equip a nivell més psicològic. És veritat que hi ha hagut una millora. El que dèiem, no és una situació ideal i tenim molt clar que, si no és el recurs, l’albó. Hi ha hagut una millora gràcies a això, no?, a totes les mesures que hem implementat, a anar a coneixent molt aquests perfils, a veure quina és la intervenció que podem fer, a intentar empoderar al màxim l’equip per enfrontar-se a aquestes situacions.
Perdoni que la talli eh, però si vostès tenen clar que no és la situació ideal i vull entendre que l’altra part, la que els envia aquestes persones, també, perquè se’ls envia aquests perfils.
Suposo que hi ha una situació de recurs i hi ha una situació de dir, ostres, si nosaltres a Andorra no tenim el recurs i hem d’enviar a fora, i ara, amb la llei que hi ha, enviar a fora és molt complicat si la persona no vol, si no vol de manera voluntària.
És impossible perquè no hi ha convenis internacionals. No s’han fet els deures. I potser Espanya i França s’han cansat i ja han dit a Andorra que la seva gent se la gestioni el propi país.
Clar, amb aquesta dificultat que ens trobem de poder-los enviar a fora, el recurs que potser millor pot atendre aquestes persones, una mica pel que comentava de la discapacitat aquesta més funcional, doncs, possiblement deuen dir que és l’Albó.
D’acord. I ja entenc que ara per ara no hi deu haver al país 300 perfils d’aquests que ni Albó ni unitat de convivència ni sembla que tampoc CREI. Però veient malauradament els problemes de salut mental van a l’alça, li consta a vostè si s’ha arribat a plantejar algun dispositiu nou? Realment adaptat a les necessitats reals d’aquest tipus de perfils? Deu caldre una solució definitiva.
Nosaltres tenim molt clara aquesta unitat, i tenim el perfil també molt clar, i ha de tenir discapacitat. És el que comento. Potser en aquests perfils que no acaben d’encaixar hi ha un funcionament més límit. És més funcional no tant discapacitat intel·lectual. A nivell de país no sé si hi ha una massa crítica molt més gran. Perquè nosaltres coneixem els que tenim aquí, desconec si Salut Mental ho coneix o no. O si ha d’augmentar. Nosaltres ens trobem ara aquí amb alguns perfils que sí que necessitarien un altre recurs i que s’ha de veure com podem desbloquejar aquesta situació i què podem fer. Imaginem que només són dos. Jo entenc que es digui: ‘és que crear un dispositiu per només dues persones…’ Desconec si hi ha una massa crítica molt més àmplia per poder crear un recurs alternatiu, o què s’està plantejant. Perquè entenc que això es planteja en diferents... Desconec si en altres fòrums s’ha plantejat aquest tema.
“La unitat de convivència no està pensada per atendre tots els perfils. Aquesta unitat està pensada per persones amb discapacitat intel·lectual que puguin tenir associat a això un problema de salut mental, però estabilitzat. Realment no és un recurs de salut mental”
Però és que són dues persones que en distorsionen 43. I vostès ni tenen les eines per tractar aquestes dues persones i, a sobre, vostès han de gastar recursos per aquestes dues persones que inicialment havien estat pensats per als altres 43.
Nosaltres hem informat sempre en tot moment la situació en què ens trobem. I no deu ser qüestió d’una persona si no que es posin d’acord diferents organismes. Nosaltres tenim aquí una petita mostra. Nosaltres sempre hem plantejat que requereixen un altre recurs. Quin? Doncs no ho sabem dir. Però és clar que aquestes persones necessiten una atenció terapèutica diferent però no sabem quin és el recurs al qual haurien d’accedir aquestes persones. Nosaltres ho hem dit: aquest no és el recurs. Nosaltres farem el màxim que podem i atendrem perquè són persones i les hem d’atendre. I el que dèiem, tant a la persona com al professional, li oferirem les estratègies perquè pugui desenvolupar la seva tasca amb seguretat. Està allà. Què fem? Segur que hi ha dificultats per veure una mica l’encaix. Desconec si hi ha altres casos similars en què es podria fer un agrupament.
Quan diu això del personal treballi amb seguretat… li enllaço amb una de les qüestions que sí que demanen clarament el personal: es demana un plus de perillositat i els responen que no.
Això suposo que té a veure amb el conveni col·lectiu. Suposo que ho deuen demanar allà. En el marc de les negociacions del conveni col·lectiu.
Segur que també els ho han demanat a vostès, a l’Albó en concret, en algunes ocasions. Perquè quan van accedir a la feina que fan ja assumien que havien de treballar amb el potencial risc que puguin generar 43 usuaris. Però mai haurien pensat que haguessin d’afrontar el perill que suposen les altres dues persones tractades. Prou que vostès han contractat un servei de seguretat. Per això li demanava com dos usuaris distorsionen l’equip i la població atesa.
Hi ha hagut una millora i també tenim en compte a quines persones els pot provocar més neguit compartir aquestes situacions i per això hi ha la psicòloga fent un treball. És que sempre dic que l’equip fa un treball molt bo. Tot l’equip mirem de donar suport. Tenim molt localitzades les situacions i quines són les persones que poden viure tot això amb més malestar i s’intenta treballar molt amb aquestes persones. També he de dir que no és amb els 45 que hi ha aquestes dificultats perquè aquests persones que potser tenen un perfil una mica més diferenciat no tenen contacte amb tots els residents. Inclús amb tots els de la llar. Però és el que li dic no és una situació ideal però jo crec que tenim un equip en general i unes educadores que fan una molt bona feina. L’equip tècnic fa molt bona feina i li fem suport. I fins i tot amb tot el que ha passat darrerament hi ha persones ateses que ens vénen i ens diuen: ‘I per què no surten les coses bones de l’Albó?’