Els fets fan referència a la denúncia presentada l’any 2024 per una dona contra el seu aleshores company de pis i treballador de la parella, un home de nacionalitat colombiana de 34 anys, acusat d’un delicte major d’agressió sexual constitutiva de violació, agreujada pel vincle de convivència a la llar. El ministeri fiscal va sol·licitar inicialment una pena de nou anys de presó ferma. No obstant això, el Tribunal de Corts va condemnar l’acusat a una pena reduïda de la qual només es consideraven efectius els 20 mesos que ja havia complert en règim de presó provisional, acordant-ne la llibertat immediata.
Aquesta decisió va provocar la reacció immediata de la Fiscalia, que va decidir recórrer davant el Tribunal Superior insistint en la gravetat dels fets denunciats i demanant novament el compliment de nou anys de reclusió. La defensa, per la seva part, havia lluitat durant el procés per mantenir la llibertat de l’acusat al·legant la manca de fonaments de l’acusació. En el nucli del debat jurídic s'hi trobava una circumstància clau de la primera vista oral: la víctima no va comparèixer presencialment al judici, utilitzant-se com a prova les declaracions prèvies de la instrucció.
Davant el dubte processal, el Superior ha decidit retreure les accions, fet que implica la nul·litat absoluta de la primera vista. A l’efecte pràctic, això pot comportar que només hagi de comparèixer la víctima de forma obligatòria, o bé, s’hauran de tornar a practicar de nou totes les altres proves, incloent l’interrogatori de l’acusat, els testimonis que ja havien passat per la sala i els informes pericials davant d’un tribunal preferiblement amb una composició de magistrats diferent per no contaminar la valoració.