La Rebeca Bonache s’ha convertit, gairebé sense buscar-ho, en la veu d’una generació cansada de veure com viure a Andorra es converteix cada cop més en un privilegi. En un país poc acostumat al sindicalisme actiu i a la protesta al carrer, ha hagut d’aguantar crítiques, insults i etiquetes injustes. Li dol que alguns la tractin de gandula o de “perroflauta” quan, assegura, l’únic que defensa és el dret de les famílies a poder continuar vivint al país on treballen i construeixen la seva vida.
Tot i el desgast emocional, diu que la força la troba a casa, en la seva família, i especialment en els seus fills. Per ells continua sortint al carrer. Perquè el que més li espanta no és la crítica, sinó haver de deixar enrere l’únic lloc que considera casa seva.