El cònsol menor, Xavier Fernàndez, conjuntament amb la consellera Verònica Solsona, han estat els encarregats de destapar el misteriós gat negre que es troba a l’exterior de l’aixopluc, i que d’acord amb aquesta iconografia tradicional, serveix com a reclam. En paraules de la consellera Solsona “hem volgut crear un simbolisme, a l’interior aquesta idea mística, amb la foscor que acompanya el misteri, per explicar la llegenda, i a l’exterior, aquest tòtem, en plena llum, per mostrar la part veritable de la història al voltant de la les dones acusades de bruixeria a l’edat mitjana”.
La consellera ha afegit que “l’objectiu era dignificar aquest espai, que a vegades ha estat menystingut i fins i tot ha patit d’incivisme i convertir-lo en un espai atractiu per als visitants, recuperant i visibilitzant llegenda i història”. La divulgació història s’assegura a través d’un codi QR present en el tòtem exterior.
MURAL D’ANGEL CALVENTE
A l’interior de l’aixopluc s’hi troba un mural de gran format de l’artista Àngel Calvente, inspirat en el llac i en la llegenda de les bruixes d’Engolasters, que convida a endinsar-se en l’imaginari col·lectiu vinculat a aquest indret i a redescobrir el seu simbolisme. La proposta de Calvente incorpora també, a l’exterior, un tòtem coronat per un gat negre, animal que tradicionalment ha estat associat a la màgia i a la superstició i que connecta amb una iconografia que forma part del relat popular.
Així mateix, la iniciativa ha pres una dimensió històrica i divulgativa gràcies a la col·laboració de l’historiador Pau Castell, especialista en la persecució de la bruixeria als Pirineus, que ha contribuït a contextualitzar les llegendes i la realitat històrica de les acusacions de bruixeria a Encamp. Castell que ha destacat la gran quantitat de documentació històrica que hi ha al voltant dels judicis per bruixeria a l’edat mitjana a Andorra i ha destacat que “actes com aquests ajuden a la divulgació històrica i que es conegui aquesta part de la història pel gran públic i no només en l’entorn dels especialistes”.
Entre els segles XV i XVII, a la parròquia d’Encamp, desenes de dones van ser assenyalades com a bruixes pels seus veïns i veïnes: les acusaven de causar malalties i morts de persones i de bestiar. Moltes van acabar essent jutjades pel Tribunal de Corts andorrà, que les condemnà a penes com el desterro, la mort al foc o a la forca, i la confiscació dels seus béns.
Bona part d’aquells judicis s’han perdut, però alguns es conserven a l’Arxiu Nacional d’Andorra. Actualment podem identificar un total de 34 encampadanes (32 dones i 2 homes) acusades de bruixeria entre els anys 1450 i 1661 (consulteu document adjunt al final de l’article). Algunes van aconseguir fugir, però com a mínim set van ser executades i altres desterrades de les valls.
Aquests casos demostren que darrere els mites i la iconografia popular, hi havia persones i fets reals. Sovint, les acusacions responien a la por, a creences arrelades o a la necessitat de trobar responsables a les dificultats de l’època.
LA LLEGENDA
El llac d’Engolasters és un dels indrets més màgics i enigmàtics d’Andorra, i també l’escenari d’una de les seves llegendes més conegudes.
Segons la tradició popular, la nit de Sant Joan les bruixes de tot el Pirineu es reunien a la vora de l’estany per celebrar el seu gran aquelarre. Es deia que arribaven volant des de molts indrets: de les valls d’Andorra, però també del Canigó, del Puigmal o del Cadí.
Quan queia la mitjanit i la lluna il·luminava les aigües del llac, començava la celebració. Les bruixes dansaven en cercle al voltant del dimoni, que presidia la reunió en forma de boc. Entre música, crits i rituals, compartien encanteris i secrets.
La curiositat també atreia alguns joves de les viles properes, que pujaven d’amagat fins al llac per observar-les. Però si eren descoberts, les bruixes els llançaven un encanteri que els transformava en gats negres, condemnats a formar part de la dansa fins a l’alba. Amb la sortida del sol, el llac tornava a la calma i els joves es despertaven sense recordar res del que havia passat.
Una altra creença explica que el nom d’Engolasters prové d’’engolir estels’. Segons la tradició, els estels fugaços que travessen el cel la nit de Sant Llorenç acaben submergint-se a les aigües del llac, com si l’estany se’ls empassés.
Comentaris (2)