El cas va sorgir el juliol del 2024, quan la dona per a qui treballava la cuidadora va quedar sotmesa a un règim de curatela per decisió judicial arran de diverses actuacions suposadament fraudulentes i efectuades amb abús de confiança. La batllia va nomenar la Fundació Privada Tutelar perquè assumís la seva representació en diferents àmbits com l’econòmic, el mèdic, el jurídic i l’administratiu, i entre les mesures acordades pel jutjat hi havia la rescissió de qualsevol contracte que pogués existir entre la dona i la seva cuidadora. Les mesures de la Batllia es van acordar el 15 de juliol, i l’endemà, la cuidadora va ser informada, davant de presència policial, que la seva relació laboral quedava finalitzada.
Segons consta a l’aute, uns dies més tard, la fundació tutelar va formalitzar per escrit l’acomiadament, en una carta on s’atribuïa a la treballadora diverses faltes considerades molt greus, relacionades amb actuacions que haurien pogut suposar frau, deslleialtat o abús de confiança en les tasques que tenia encomanades. La cuidadora no va acceptar el comiat i va decidir acudir als tribunals per reclamar una indemnització.
La demanda laboral es va dirigir inicialment contra la Fundació Tutelar i també contra els possibles hereus de la dona per a qui treballava (ja que en aquells moments la dona havia traspassat), però aquesta darrera no va prosperar perquè aquestes persones no havien estat degudament identificades. En primera instància es va estimar parcialment la demanda considerant que l’acomiadament s’havia fet de manera indeguda i establint una indemnització de 9.284,58 euros per a la treballadora. La sentència, però també deixava clar que aquesta, ni cap altra reclamació monetària podria ser reclamada a la Fundació Privada Tutelar. Segons la Batllia, la reclamació de la indemnització s’hauria d’haver dirigit contra els hereus de l’antiga ocupadora o contra l’herència que aquesta havia deixat. Per tant, la primera sentència reconeixia que el comiat era incorrecte, però al mateix temps considerava que la fundació no era responsable de pagar la indemnització dins d’aquell procediment. Tant la treballadora com la fundació van recórrer contra la decisió.
Els tribunals van determinar que la fundació no era la part contra la qual es podia reclamar la indemnització per acomiadament
El cas va arribar a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, que el 3 de juliol del 2026 va donar la raó a la fundació. El Tribunal Superior va considerar que la fundació no era la part contra la qual es podia reclamar la indemnització per acomiadament. Segons la Sala Civil, la relació laboral existia entre la cuidadora i la dona per a qui treballava, i la fundació havia actuat com a curadora representativa i havia executat l’acomiadament en aquesta condició. El tribunal també va considerar que, si la fundació havia comès alguna actuació incorrecta en la manera de fer l’acomiadament, la treballadora hauria d’haver plantejat una acció de responsabilitat diferent de la demanda laboral que havia presentat. Per aquest motiu, el Tribunal Superior va revocar la sentència de la Batllia, va desestimar la demanda de la treballadora.
Davant d’aquesta situació, la treballadora va presentar un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional. La seva principal queixa era que les diferents decisions judicials l’havien deixat sense una via efectiva per obtenir els 9.284,58 euros. Argumentava que ella havia estat contractada per la dona que estava sota curatela, però que havia estat la fundació qui havia decidit i executat materialment el seu acomiadament després de rebre l’encàrrec judicial de posar fi a la relació laboral. Per això considerava que la fundació també havia de respondre de les conseqüències del comiat. La treballadora també defensava que els tribunals haurien d’haver buscat una manera d’incorporar al procediment els hereus de la seva antiga ocupadora, especialment perquè la seva demanda inicial ja s’havia dirigit contra aquestes persones. Segons la recurrent, el fet que la demanda contra els hereus fos inadmesa l’havia deixat en una situació d’indefensió, ja que el termini per reclamar per un acomiadament és limitat.
L’alt tribunal considera que la decisió del Tribunal Superior està prou raonada i que la seva interpretació de la legislació és raonable. Un dels punts que considera especialment important és que la demanda contra els hereus havia estat inadmesa per la Batllia el novembre del 2024 i aquesta decisió no va ser recorreguda. La mateixa treballadora havia explicat que no hi havia perquè considerava que era suficient continuar el procediment contra la fundació. Per al Constitucional, això significa que no es pot atribuir posteriorment al Superior la responsabilitat d’una situació que ja era determinada per una resolució anterior que havia quedat ferma.
D’altra banda, l’alt tribunal recorda que el Superior havia assenyalat que, si la fundació havia actuat incorrectament en l’exercici de les seves funcions de curadora, es podria plantejar una acció de responsabilitat contra la mateixa fundació. Aquesta possible reclamació seria diferent de la demanda laboral per acomiadament analitzada en aquest procediment. Després d’analitzar tots aquests arguments, el Tribunal Constitucional conclou que no s’ha vulnerat el dret a la jurisdicció ni el dret a obtenir una decisió fonamentada en dret. L’alt tribunal considera que les decisions judicials tenen una explicació jurídica raonable i que no hi ha cap vulneració constitucional que justifiqui el recurs d’empara. Per aquest motiu, acorda no admetre a tràmit el recurs d’empara presentat per la cuidadora. Així, es manté la decisió del Tribunal Superior de Justícia: en aquest procediment, la fundació tutelar no ha de pagar els 9.284,58 euros que la Batllia havia calculat com a indemnització per l’acomiadament.
Comentaris