El cas es remunta, com s’ha dit, al març del 2025. Durant una matinada de festa, hauria coincidit amb la presumpta víctima a un establiment i quan aquesta va entrar al lavabo la va seguir. Un cop a l’interior, hauria tingut lloc l’acte sexual que cap de les dues parts nega. On difereixen les versions que ja obren al sumari és en el consentiment. El processat assegura que el tenia i la noia que en cap moment el va donar. Per això, el jove va acabar processat per un delicte major d’agressió sexual constitutiva de violació i, vista la gravetat dels fets, es va decretar el seu ingrés a la Comella. S’entenia -i encara es fa- que si se’l deixa lliure podria fugir cap a Espanya, on vivia fins als fets del març.
Al juliol, el seu llavors advocat va presentar una demanda perquè se’l deixés en llibertat provisional. Entre altres motius, defensava que es podien establir mètodes alternatius per garantir que no marxava del país i que, quan toqués, estaria al Principat per seure a la banqueta dels acusats. Ni la Batllia ni el Tribunal de Corts, però, la van acceptar. Insistien en el fet que per al processat era massa senzill fugir d’Andorra i no tornar-hi per esquivar l’acció de la Justícia, fet que encara era més probable si es tenia en compte que es juga una bona quantitat d’anys de presó.
Davant aquesta negativa, es va optar per presentar un recurs d’empara davant el TC, tot al·legant que es vulneraven diferents drets. Entre aquests, el de la llibertat personal, el de presumpció d’innocència, el d’igualtat i el de no-discriminació, entre altres. Un dels arguments que es va fer servir és que no s’havien tingut en compte les mesures alternatives proposades. Al mateix temps, es mencionava l’incident ocorregut al centre penitenciari, quan l’acusat va ser un dels afectats per les miccions involuntàries d’un company de cel·la. S’entenia que aquest “episodi humiliant i vexatori” hauria de ser considerat suficient per decretar de forma immediata la sortida de la presó.
Tant fiscalia com el mateix Tribunal de Corts van oposar-se al recurs. Es defensava que hi havia un risc de fugida evident pel nul arrelament del processat al país. La presó provisional era, asseguraven, l’única via per garantir que, quan toqués, es respongués davant la Justícia pels actes dels quals ve acusat.
En la sentència que ara s’ha donat a conèixer, el TC s’abona a aquesta tesi. Per als magistrats, els motius esgrimits per Corts són totalment acceptables. “S’ha complert amb el cànon de constitucionalitat”, s’assegura en la sentència. “La decisió es fonamenta en el risc que [l’acusat] se sostragui a l’acció de la justícia a la vista de la gravetat dels fets i de la duresa de les penes que se li podrien imputar. Aquest risc s’avalua igualment en funció de la nacionalitat de la part recurrent que és espanyola, de la proximitat amb la frontera d’aquest país que afavoreix una fugida materialment fàcil, de l’absència de lligams amb el Principat, i, de la impossibilitat d’obtenir, eventualment, la seva extradició per part del seu país d’origen, així com, en aquest estadi processal, en què la instrucció es troba pràcticament finalitzada i la propera fixació del judici oral pot constituir un element important per sostreure’s a l’acció de la justícia”, es recorda. Així, “des d’aquesta òptica descrita, la ponderació efectuada per la jurisdicció ordinària entre el dret a la llibertat i la restricció que la presó provisional suposa respecte d’aquella, s’ha d’entendre ben realitzada i amb un argumentari que resulta lògic, racional i versemblant”.
La sentència del TC també fa referència al tema de les miccions. I deixa clar que no és ni de bon tros un argument que pugui justificar la petició de posada en llibertat. “Va ser un episodi puntual respecte del qual les autoritats pertinents ja han pres en consideració els fets ocorreguts, però que no té virtualitat per decantar la ponderació entre la llibertat i el manteniment de la presó provisional en favor de la primera”, es remarca.