A inicis d’any, el mateix advocat va informar a alguns dels seus col·legues de professió dels dubtes que li generava l’actuació d’un magistrat. Obertament, indicava que “podria estar resolent casos relatius a béns immobles per tal que després, ell o la seva parella o muller, personalment o mitjançant societat interposada, poguessin adquirir els esmentats béns immobles en subhasta pública a preu molt per sota del preu del mercat”. Per mirar de treure l’entrellat, en una altra dels fronts que té oberts contra l’administració de Justícia, Campos va iniciar accions i, la primera era la petició al Registre Civil: demanar un certificat de matrimoni o d’unió civil del magistrat.
La resposta de l’òrgan, però, va ser negativa. El següent pas va ser acudir a la Justícia. Va dur l’Acord Registral a la Batllia. A la sala administrativa. Aquesta, però, va decidir no admetre a tràmit la demanda, al·legant “manca de competència”. Considerava que això li pertocava a la jurisdicció civil. A una altra sala. Campos va presentar recurs contra aquesta decisió davant el Superior.
I aquesta instància li ha donat la raó. Recorda que la competència de la jurisdicció administrativa ve determinada per tres requisits: un, que l’actuació impugnada provingui de l’administració; el segon, que aquesta estigui actuant “en l’exercici de potestats públiques”; i, finalment, que es faci a temps. I, a partir d’aquí, el Superior entén que “s’ha de constatar que és pacífic que la resolució impugnada prové d’un ens de naturalesa pública”, tot recordant el que estableix la Llei del Registre Civil, que adscriu l’organisme a l’administració central. I, més concretament, al ministeri de Justícia i Interior.
A banda, exposa que la decisió impugnada -la negativa a deixar consultar l’acte de matrimoni o d’unió civil d’una altra persona- “s’ha de considerar com una actuació en exercici de la potestat administrativa de la registradora”. I aquesta “no es troba dins dels supòsits assenyalats legalment i susceptibles de recurs davant el batlle de la jurisdicció civil i, per tant, no es troba subjecta al dret privat”.
Vists aquests arguments, el Superior estima el recurs de Campos i deixa clar que l’advocat va anar on corresponia: a la sala administrativa. Per això, exigeix la Batllia que accepti la demanda i, per tant, entri a valorar el fons de la qüestió. Per tant, primera victòria del lletrat. Caldrà, però, veure ara si un cop arribi la resolució, també té el mateix èxit.